Estimat Eduard,
No ens coneixem de res ni hem coincidit mai en persona, però, com tants catalans al llarg dels anys en què vas fer de periodista, formes part de la meva memòria. No recordo quan vas passar a formar part de la meva vida quotidiana, però només em cal veure una fotografia teva per sentir la teva veu dins del meu cap, amb aquell to un punt somnolent, calmat i elegant. Tot i que els esports no m’interessaven gens (només et prestava atenció quan parlaves de tenis) el teu rostre em resultava atraient i, com altres companys teus, la teva presència diària es va anar incrustant en això que ara anomeno memòria. Ja ho deus saber, que els que entreu a les cases sou molt importants, digueu el que digueu i penseu el que penseu, perquè us feu familiars per a milers de desconeguts. Teniu, els periodistes dels mitjans audiovisuals, un pes que va més enllà del simple fet d’informar. I en el cas de TV3, a més a més, la vostra rellevància és també idiomàtica. Imagina’t, doncs, estimat Eduard, com vas ser d’important per als meus germans i per a mi, aquells morets que aprenien català a l’escola i als vespres rebien les notícies esportives en aquesta llengua, deslligant-la de l’àmbit estrictament acadèmic, que és la manera en què les llengües són reals i, per tant, estan carregades d’emocions que ens hi vinculen per sempre. Quan nosaltres, els moros aspirants a nous catalans, et vèiem, Eduard, ens pensàvem que també ens parlaves a nosaltres, que en tant que espectadors érem iguals als nascuts de pares i avis i besavis catalans. No ens sentíem exclosos de la televisió pública, ni tan sols ens podíem imaginar que aquella informació, aquells continguts en la llengua que anàvem aprenent, no fos per a nosaltres. Potser ingènuament, perquè no coneixíem el context polític de la societat en què ens estàvem integrant, ens vam pensar que TV3 també era “la nostra”, la de tots. Però si fins i tot la meva mare, a qui no li ha agradat mai la televisió i que no dominava la llengua com nosaltres, es va aficionar a Poble Nou.
Jo sé que els temps han canviat i que pot semblar que els "nous catalans" d’ara no són com nosaltres, però també de nosaltres es deia que seria impossible que poguéssim adaptar-nos. I mira, tots ben arrelats. Fins al punt que de vegades la meva mare es queixa de tenir nets que "només parlen en català". Uns nets que creixen amb normalitat pensant-se que són com els seus companys "d’aquí de tota la vida", tot i que ells també ho són, "d’aquí de tota la vida", i no han conegut res més. Quan he llegit que no només t’has fet d’Aliança Catalana sinó que estàs disposat a aprofitar que coneixes la majoria de directius dels nostres mitjans públics per introduir el discurs de la Sílvia Orriols he pensat que potser no coneixes els efectes devastadors que té la ideologia que promou aquest partit sobre la vida de persones reals com els meus fills, els meus nebots, els meus veïns i els veïns i fills i nebots de tanta gent. Serem assenyalats i posats en el punt de mira, sotmesos a discriminacions en tots els àmbits, i els qui dissimulaven una mica el seu racisme se sentiran legitimats a practicar-lo sense complexos. Mentre que nosaltres encara anem lluitant i ens anem defensant en el nostre dia a dia dels nombrosos greuges que ja vivim, la propagació de les idees d’Aliança Catalana obrirà la veda, legitimarà l’odi d’aquells que el dissimulaven. I les nostres vides seran pitjors, però també ho serà la d’aquesta societat que formem tots, no només els catalans de vuit cognoms. ¿Dormiràs tranquil, estimat Eduard, participant activament en la propagació d’aquest odi, en la injusta construcció d’un boc expiatori que som nosaltres? ¿Com ho he de fer jo, ara, per extirpar-me la teva veu de la memòria, per assumir que no em parlaves a mi també i que en la teva idea de país els meus fills no hi tenen lloc?
