Carta a un jove periodista: els fills d'Homer
BarcelonaSi em pregunteu què ha de tenir algú per ser un bon periodista us diré que, primer de tot, ha de ser un bon relator d'històries. Tots tenim coneguts que, quan ens volen explicar alguna cosa, s'enrotllen i s'enrotllen, hi donen voltes i voltes, tenen un discurs monòton, sense èmfasi, i no van mai al gra ni acaben de rematar la història. És el que popularment coneixem com un pesat. Algú que parla sense ser capaç de provocar el mínim interès en nosaltres. En canvi, hi ha gent especialment dotada per explicar històries, que té una especial gràcia referint anècdotes o vivències, que sap com captar la nostra atenció primer, com mantenir la tensió al llarg del relat, fent inflexions en la veu, introduint elements que sumen i no resten al fil principal, provocant un in crescendo que acaba en una explosió de rialles o plors, segons sigui el cas.
Aquesta qualitat, a més, és consubstancial a l'espècie humana. Com explica Yuval Noah Harari al seu magnífic Sàpiens (Edicions 62), és justament la xafarderia, el fet de ser capaços d'acumular i explicar informació sobre els altres, el que ens atorga un avantatge competitiu essencial sobre la resta d'espècies. Per això els aedes, els cantors de notícies de l'antiguitat, van ser la peça fonamental de la transmissió cultural i ens van deixar les obres d'Homer com a herència. Cap d'ells es podia permetre el luxe de ser avorrit o anodí, ja que la seva vida depenia exactament del contrari, de ser interessant. Per això dic que els periodistes són, primer de tot, fills d'Homer. I per acomplir la nostra missió amb èxit, hem de complir un manament essencial: mai, mai, ens hem de fer pesats.
