La casa més cara de Catalunya / Oda al parquímetre únic
La casa més cara de Catalunya
Hola, em dic Xavier i estic enganxat a mirar cases en venda per internet. Així que tinc vint minuts per badar, obro l’ordinador i em poso a navegar pel vast món de les immobiliàries. Cases, pisos, masies, parcel·les... Tot m’interessa. Res no se’m resisteix. No hi ha poble de Catalunya que no hagi rastrejat. Ensenya’m una foto d’un xalet i te’n diré què en demanen. Anomena’m una població i te’n cantaré el preu del metre quadrat. D’entrada, tres conclusions. Primera. No hi ha gangues, de duros a quatre pessetes ja no en donen enlloc. Segona. Hi ha moltes cases i pisos que, per més que rebaixin el preu, no es vendran mai i ja no els ocuparà ningú. Mai més. I tercer. Cada vegada es veuen menys llibres als habitatges de la gent. S’hi veuen fotos de la família –majoritàriament pixelades–, pòsters d’equips de futbol i una pila d’aparells per fer tota mena de gimnàstiques. La pandèmia, en aquest sentit, va convertir qualsevol balcó esquifit en un parc temàtic del fitness. Últimament, però, m’he entretingut a mirar les cases més cares del país. Una torre dels anys seixanta a Tamariu, per 7 milions d’euros, no entra ni al podi. D'un casalot a Sant Feliu de Guíxols te’n demanen 9 milions i mig i potser només aprofitaries la cuina. En canvi, a Foixà, per 10.750.000, et donen el castell i fins i tot la muralla medieval, la capella, una cadira de barber i unes banyeres que semblen la tomba de Napoleó als Invàlids. És la síntesi justa del bon gust entre l’antigor i la sensibilitat. Res a veure amb la modernitat radical de la casa rècord, a Tossa de Mar. A la zona de la Martossa, per 10 habitacions i 12 banys, te’n demanen 12.500.000. Cada vàter surt per un milió. L’arquitectura i les vistes –tu diràs– són immillorables. Tant tocaries el piano de cua com t’asseuries a fer un toc al celler. El curiós és que l’agència mostra 90 fotos perfectes de la casa i en cap d’elles no hi surt ni un sol llibre.
Oda al parquímetre únic
A l’estiu, tip de tafanejar cases per internet, m’entretinc mirant les dificultats de la gent per interpretar les instruccions dels parquímetres. Ningú no s’arrisca a una multa i, després d’aparcar el cotxe tan a prop com pot de la platja, s’acosta al robot per intentar pagar. La zona blava és la gallina dels ous d’or de les poblacions de costa. L’expressió “fer l’agost” constata com s’inflen les recaptacions municipals a base de gent que paga tres hores d’aparcament a preu de caviar. El problema, però, no és tant el cost com entendre les instruccions de la màquina, que acostumen a canviar d’estiu a estiu. El que no s’ha resolt, encara, és que amb el sol que il·lumina l’expenedor de bitllets puguis llegir cap de les instruccions en pantalla. Després, fent barraqueta amb la mà i la parella col·locada estratègicament per fer ombra, aconsegueixes començar a interpretar un menú impossible. Sigui amb l’idioma que sigui, l’embolic està garantit. ¿Vol pagar o vol anul·lar una denúncia? ¿Vol zona blava o verda? Per introduir la matrícula, ¿primer els números o les lletres? (Quanta gent no se sap les xifres i les lletres del seu cotxe!) ¿Pagarà amb monedes o amb targeta? Si no portes efectiu, la màquina no accepta Visa. Si portes la targeta al mòbil, només deixa que hi introdueixis el plàstic. Normalment, una persona sola no se’n surt a la primera. Sovint cal fer-ho en parella i, aleshores, la discussió està garantida. Ni a l’Ikea no he vist gestar-se tants divorcis com davant d’un parquímetre. Aleshores, quan fent-se morros i amb molta cua al darrere aconsegueixen pagar la zona blava de Ribes Roges, la màquina no treu el tiquet perquè se li ha acabat el paper. I això passa un dimarts a Vilanova, però dimecres volen anar a Cubelles i dijous a Calafell i, en cada població, han plantificat un parquímetre amb vida pròpia. Mentre no arriba la independència que ens faci fàcil la vida, ¿no podrien posar-nos un sistema de parquímetre que funcionés igual per a tot Catalunya?
