Primer els de casa?
L'ajut governamental de Catalunya a la cooperació al desenvolupament, a la construcció de pau i la implementació del drets humans està en vies d'extinció.
La principal aportació de fons que sorgia de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), dependent de la Generalitat de Catalunya, ha retrocedit en quatre anys -del 2008 al 2012- de 69 milions d'euros a 9,7 milions. Una reducció del 86%, de la qual un 18% correspon al govern de l'etapa del tripartit i un 68% a l'actual bipartit. Però aquesta enorme retallada s'ha vist agreujada per l'impagament (13 milions d'euros), per falta de tresoreria de l'ACCD, dels projectes aprovats, cosa que ha obligat la majoria de les ONG a suspendre els seus programes de cooperació.
Aquesta situació ens obliga a reflexionar sobre quina classe de país volem construir. La societat civil, a través del moviment de les ONG i amb l'esforç de molta gent, va impulsar les reivindicacions de les campanyes 0,7% i + , Pobresa zero i Abolició del deute extern . Unes mobilitzacions que van aconseguir que finalment les administracions públiques dediquessin recursos per construir polítiques públiques de solidaritat amb els pobles més desfavorits. Aquesta feina, ara, com a conseqüència d'una conjuntura econòmica desfavorable, s'ha vist sacrificada i ha quedat en una situació residual.
Aquesta retallada deixa sense importants recursos moltes ONG i comportarà la desaparició de les que no tenen altres tipus de finançaments. Però això no és un lament egoista, per allò que vivien de les subvencions públiques, sinó que serà especialment nociu perquè s'abandonaran les campanyes de sensibilització i educació a l'interior de la societat catalana. I això deixarà sense cobertura els valors que defensaven la solidaritat, la cooperació, la pau i els drets humans, que alhora donaven molta cohesió social a dins de Catalunya respecte dels desposseïts del planeta.
Al voltant de les retallades que afecten totes les cobertures socials, el més preocupant és l'argument esgrimit per alguns polítics i tertulians, el que diu que "primer són els de casa". Com si la casa en la qual vivim no fos comuna -el planeta- i com si la globalització no fos irreversible, perquè ens afecta igual a totes les comunitats que convivim en un món en el qual tot està interconnectat. És evident que el que passa a milers de quilòmetres ens afecta també als catalans. I si no, pensem-hi: per què vénen els immigrants?, per què es fonen els pols?, per què hi ha guerres pel petroli?, per què hi ha fam al món?
La crisi econòmica no és una raó suficient per condemnar a la desaparició les polítiques públiques de cooperació al desenvolupament, la pau i els drets humans. Tot el que no fem en aquests àmbits representarà retrocedir en seguretat humana. La seguretat humana és una qüestió que les Nacions Unides han definit com a part fonamental del desenvolupament humà; és un concepte integral que posa l'ésser humà com a subjecte principal de la seguretat, i està molt allunyat del concepte clàssic de seguretat basat en la defensa de l'estat nació.
Les polítiques públiques han d'implementar-se a través d'organismes oficials (agències i instituts), amb la complementarietat de la societat civil (ONG) i amb l'objectiu de sensibilitzar la societat catalana. D'aquesta manera es creen les condicions que fan possible l'eliminació de les enormes desigualtats existents en un món que hem de fer més habitable per a tothom.
Les polítiques equivocades que els estats han practicat en el passat amb el que es denominava Tercer Món ens han retornat en forma d'inseguretat. Ja ho hem vist. Això ha passat, d'una banda, perquè moltes de les guerres, de la fam i també del terrorisme que avui afecten Occident han estat provocats pel suport a règims corruptes, repressors de llibertats i drets humans. I, de l'altra, aquesta situació ha vingut donada per l'egoisme, és a dir, pel tracte desigual en les relacions comercials entre un Nord ric i un Sud empobrit; un egoisme que, com sabem, s'ha practicat amb l'objectiu de mantenir un sistema de vida amb un nivell de consum superior a les nostres necessitats.
La millor manera de revertir aquesta tendència és a través de polítiques públiques de cooperació amb els més necessitats. Si les abandonem ho acabarem pagant a un preu molt més alt: la disminució de la cohesió social interna a l'entorn dels valors de la solidaritat entre els pobles i el retorn a les polítiques de seguretat nacional enfront de la seguretat humana. La solidaritat és l'únic camí que ens pot assegurar una convivència i un equilibri entre els diferents pobles i cultures del món.
