El català i els fills
Hi ha un moment molt bonic a la vida que és quan el teu fill comença a encabir sense parar paraules en castellà a la boca. Va parlant i tot és un castell de focs de verbs, adjectius, substantius que et peten als morros. D’un dia per un altre oblida escollir i només escoge. Ja no puja, sinó que sube. I fins i tot “el gat” passa a ser “el gato”. Curiosament, això només passa amb els nens catalanoparlants. No trobareu nens castellanoparlants que comencin a metrallar en català. Sorprenent. Misteriós. Increïble. Màgic. Per què deu passar, això? Aisss.
Molts cops, amorrat a la cantimplora d’àcid clorhídric, em pregunto fins a quin punt estem enganyant els nostres fills. Ja podem suar la cansalada, i l’entrecot, que el que la canalla es troba davant els nassos, l’oïda i la pell és: castellà, castellà, castellà... Al cub, en dolby surround, i en 360 graus fent el salt del tigre. La realitat és en castellà. Però també, com les addiccions, hi ha aquell moment del pic, de sobredosi. I fa temps que s’han enganxat al castellà manta nens de famílies catalanoparlants. Els pares ja passen, els hi sua, els hi és igual, o conviuen en universos llunyans cavalcant els unicorns lisèrgics dels seus fills. La dimissió és total, absoluta i sense precedents en la nostra història. Dit, redit, tridit: el que no va aconseguir el franquisme ho farà la democràcia. Amén.
Ens ho retrauran? Escolta, pare: per què hem de llegir en català? Per què hem de veure coses en català? Per què hem de parlar en català? Per què hem de pensar en català? Per què hem d’existir en català? Això, per què? Eh? Són nens minoritaris. Lil·liputencs, patufets, baldufes, taps de bassa... Creixen ja amb un complex d’inferioritat. Són menys. Més és castellà; menys és català. Veuen, senten que només els seus pares, la seua família, volen que parlin, sentin, allò. Allò... que un dia perdrà fins i tot el nom. Què era allò, pare?
Ens hem quedat sols educant en la nostra llengua. Sí, la nostra llengua pròpia i la del país. Estem sols. I continuarem sols. Sí, som milers de solitaris. Està bé, trobar-se, com en una clandestinitat permesa, com una reunió orgasme de malaltia acceptada. Està bé aquesta solidaritat de la desesperació, aquest sindicat del múscul que ja no té múscul, però... Estem enganyant els nostres fills?
La d’avui no és aquella lluita del franquisme: una llengua il·legal, una llengua per hostiar-la. Però el català va sobreviure perquè els catalanoparlants no van deixar de parlar-lo. Tancats a casa, al búnquer, al cau, a la llodriguera. Sembla que el català té més força quan el tanquen a la gàbia. Som ocells que només canten i ballen amb filferro empresonat. Quan obres la porta, l’aire, la llibertat, fa esfumar-se la llengua del bec. Per què usar-la si la puc usar? Per què fer servir el català? No cal. Ja no cal. Com una antiga fletxa clavada al cor. Vivim amb projectils al cos. Els nens veuen la sang, creixen amb ella.
No és estrany que quan sent com, dia sí, dia també, aquell que ens truca per telèfon i ens parla en castellà ens obliga a parlar en castellà, ens diu que no ens entén i que no ens voldrà entendre, al final el nen digui: "Però què fas, pare? Creus que val la pena?" T’humilien, et vexen, et menyspreen, se’n riuen de tu... I ells ho senten, ho veuen. El futur dirà si veuran els seus pares com a lluitadors o com a fracassats. Però una cosa és certa: no es pot ser tota la vida heroi moral de la llengua i del teu país: s’ha de poder ser heroi normal, real. Com ser pare.
