Català-valencià segons Jaume I
Un dels fets més al·lucinants viscuts pel meu òrgan musculós mòbil, revestit d’un epiteli sensorial i situat a la cavitat bucal, que serveix com a òrgan del gust i és el principal de la deglució, succió, masticació i l’articulació de sons, va ser a València. Durant un any i mig passava la meitat de la setmana allà. Fèiem un programa de televisió. El primer dia que desembarco vaig anar de patac als estudis de Canal 9. Obro la porta.
A la sala d’edició m’esperaven dues noies. La feien petar en valencià, que si no erro per alguna neurona tarada-nafrada-àgrafa que tinc, és una variant dialectal d’una llengua que es diu catalana. Bé, només vaig deixar anar: “Hola, bones!”. Automàticament, robòticament, defensivament, van passar al castellà. Com un interruptor. I ja no van deixar mai més de parlar en aquest idioma. Jo xerro en occidental, com elles. Ni així. Ho van notar, detectar, sentir. Alarma, alarma d’atac nuclear. Segelleu boca i orelles per si entren neutrons, protons i evangelitzacions. Aquesta guerra atòmica no és cap cas aïllat des de fa galàxies molt llunyanes.
Es veu, això diuen, que hi ha criatures que al néixer els encasten un xip, via lobotomia pagada per tots, perquè si identifiquen sonorament fins a tres mil quilòmetres de distància (depèn del dispositiu) allò que podria ser “català” no ho reconeixen com a llengua pròpia i passen maquinalment al castellà. La tecnologia de la ignorància avança cada dia més. Amb això no ens en sortirem. No volen saber la veritat, només que els donin la raó programada.
No paren de reproduir-se éssers que per la microelectrònica de l’analfabetisme repeteixen: "El valenciano y el catalán no son la misma lengua..." Ho escupen en castellà o amb variants inventades per elfs narcotitzats. Ara es veu que un valencià, l’expresident de la Generalitat Ximo Puig, i una balear, la llampant presidenta del Congrés, Francina Armengol, proposen el whisky doble català-valencià com a denominació oficial per usar al Parlament espanyol. En fi. Ja se sap d’on plora la criatura: tot és culpa d’en Jaume.
D’en Jaume I. Ja saben. El Conqueridor. El comte de Barcelona, el rei d’Aragó, Mallorca, València. El senyor del Mediterrani. L’amo del corral. El pare dels Països Catalans o dels tres països i una nació. El que injecta l’espermatozou del problema que tenim ara. Au, xiquet, anar conquerint. Que si Mallorca, València... I esclar, també amb la llengua. Els deu sonar aquella història que ens arriba fins avui. Estava en Jaume i el seu equip, res, dialogant amb les espases amb els sarraïns a Mallorca i allò que els seus no avançaven. Estaven acollonits, cagats. I Jaume crida: “Vergonya, cavallers, vergonya!”. I, així van conquerir, sense taula de diàleg, l’illa. Era 1229. El bram eslògan fa fortuna i esdevé clon imparable.
El clam surt repetit a El llibre dels fets de Jaume I, que és com la seva autobiografia amb molta sang i fetge. Per exemple, el 1238 a les portes de conquerir València passa el mateix. Però ara ja són els seus homes contagiats que criden com si venguessin matalassos pel descans etern entre les tropes i els cristians autòctons: “Vegonya, cavallers, vergonya!” I, au, endavant amb l’enraonar de les espases. I així tot. I així hi ha llengua comuna, única, que és la mateixa des de fa segles. I el que no passa enlloc del món passa en aquest tros de món.
Català-valencià. I després què vindrà? Català-castellonenc? Xativès? Menorquí? Llucmajorí? Lleidatà? Olotí? Tortosí? Sant Martinenc de la Verge Corrompuda? Divideix i venceràs. No hi ha més. Bé, sí. Que el problema és Jaume I. Que demostra, amb la llengua i amb tot, que Espanya no existeix.
