La Diada ens convoca de nou a pensar-nos com a poble, a decidir què volem ser, en els propers anys. Comença a ser hora de preguntar-nos de nou cap on volem anar, i de fer-ho tranquil·lament, sense exclusions ni baralles, sinó enraonant, una de les nostres paraules precioses que ens convoca a la raó treballada i compartida. La nostra festa nacional és la commemoració d’una desfeta, però Catalunya sempre s’ha crescut davant les derrotes: pensem si no en el gran creixement al segle XVIII, just després del 1714, com ens va ensenyar Pierre Vilar.
Confegir un nou projecte social i polític és ara una urgència. Estem assistint a un canvi d’època molt dur, amb uns resultats encara molt incerts. Moltes creences que creguérem certeses se’ns ensorren. La creença en el respecte a la vida, als drets humans i la justícia, com a mecanismes bàsics de la nostra convivència; en la democràcia com un bé aconseguit per sempre; en el progrés científic com a mètode de millorar el món de manera permanent. La creença, en definitiva, que vivíem en unes societats sòlides, que havien deixat enrere les etapes fosques d’autodestrucció i de llei de la selva i podien encarar amb saviesa els temps futurs.
Doncs bé, precisament perquè vivim temps difícils, és més urgent que mai saber el que volem. Perquè probablement els propers anys marcaran un retrocés en molts aspectes, però seran temps més curts i menys terribles si avancem en les propostes per deixar-los enrere. I de canvis urgents n’hi ha molts, no es tracta pas d’inventar noves causes.
Per exemple amb relació a l’organització política, que sovint ha estat el tema central de la Diada. Un altre mite que ha caigut és el de la fortalesa d’Europa, del seu pes en el món; les guerres en curs han mostrat a bastament que Europa és cada vegada menys un actor principal, i això no solament implica pèrdua d’influència econòmica i política, sinó també negació dels valors que hem propugnat en els darrers vuitanta anys.
Des del meu punt de vista, la situació geopolítica demana enfortir la Unió Europea, que passa per molt mal moment, amb tanta dreta desenfrenada, però a la qual podem donar una altra dimensió, un altre afany. Em sembla clar que per començar una nova etapa s’ha d’iniciar el procés d’afebliment dels estats europeus tal com els hem conegut, i anar cap a formes supranacionals, d’una banda, i molt més locals, de l’altra. És a dir, una Europa més forta i més democràtica, capaç de fer front als perills geopolítics actuals, i, alhora, el que podem entendre com l’Europa dels pobles i no dels estats, una federació de regions amb personalitat pròpia, que puguin resoldre autònomament les qüestions relatives al seu funcionament, a les seves prioritats. Una Europa prou forta en l’àmbit internacional i prou lliure i il·lustrada per admetre i deixar desenvolupar la diversitat real de la seva gent, de les seves cultures, de les seves necessitats, de les seves llengües.
Catalunya està ben situada per emprendre aquest camí, encara que no sigui així com s’ha expressat recentment. Mentre siguem en una Europa dels estats, Catalunya no tindrà altres opcions que l’autonomia actual o, en el millor dels casos, una federació espanyola. I, ep!, caldrà defensar-ho sense escarafalls, que venen temps de nacionalismes estatals durs. Però precisament perquè vindran nacionalismes exacerbats –estem en l'"America first", tan semblant al "Deuschland über alles"– cal oferir una alternativa als nacionalismes prepotents.
Són molt interessants, per exemple, els resultats de l’estudi d'IFOP sobre les opinions dels francesos amb relació a la descentralització. Tots sabem que França és un país que va ser homogeneïtzat a sang i a foc: les criatures de la Catalunya Nord, de la Bretanya, del País Basc i d’Alsàcia eren colpejades pels mestres quan parlaven en les seves llengües natives. Aquesta era la igualtat; tots a parlar el que París mani. Doncs bé, les coses estan canviant: un 68% dels francesos creuen que cal més descentralització, i fins i tot parlen de federalisme. I reclamen, sobretot, drets culturals; el reconeixement oficial de les llengües regionals (78% del total) i l’ensenyament de la història local, entre d’altres. I el percentatge és molt més elevat, encara –al voltant d’un 90%– a Còrsega, a Alsàcia, al País Basc...
Certament, els temps estan canviant, i molt ràpidament. Una nova organització no serà per a demà, per a l’any vinent; cal no tenir massa pressa, però, alhora, començar una feina de coordinació entre regions europees que es posin d’acord per impulsar aquest canvi, i per la nostra història Catalunya –entre moltes altres, sens dubte– pot ser capdavantera en aquest projecte.
