Les xifres rodones, com els aniversaris, captiven per la rotunditat que proposen. Els 50 anys de la mort del dictador –Franco– ens posen davant del mirall d’èxits i fracassos. El mirall que entre els economistes genera més unanimitat és el PIB per càpita com a síntesi de prosperitat. Disposem de dades fiables per comparar quin era el PIB per càpita de cada una de les actuals comunitats autònomes espanyoles l’any 1975 (no existien encara, però el seu perímetre estava ben mesurat estadísticament) i en l’actualitat (2024).
Catalunya, l’any 1975, estava un 28% per damunt de la mitjana de tot l’Estat en PIB per càpita. Era la proporció més baixa del que havia assolit en tot el segle anterior. El declivi havia estat particularment ràpid entre 1920 i 1930 i entre 1960 i 1975. En tots dos casos, a més de la similitud de règim polític –dictadura militar–, hi ha la presència d’una fortíssima immigració. De fet, han estat les dues onades d’immigració més importants de tot el segle XX.
L’any 2024 Catalunya ha perdut tretze punts percentuals amb relació al 1975. Ara està un 15% per damunt de la mitjana. Madrid ha millorat tres punts. Nosaltres avancem en la convergència cap a la mitjana. Qui ha millorat més en aquests darrers quaranta-nou anys? En primer lloc, Extremadura. Tot i seguir sent la segona més pobra, ha millorat dinou punts percentuals. Podem pensar que són massa pocs atesa la intensitat del suport pressupostari que ha rebut, però és la que més ha convergit cap a la mitjana, del 58% al 77%. Encara que la xifra és menor, la que havia estat la regió històricament més pobra –Galícia– ha millorat setze punts percentuals, del 76% al 92% de la mitjana. També són molt dignes de menció els onze punts de millora d’Aragó i de Castella i Lleó. Els d’Aragó són especials perquè ha aconseguit créixer més enllà de la mitjana, passant del 101% al 112%.
Catalunya forma part de la lliga de les que han perdut molt. Qui més ha estat les Illes Balears –vint-i-quatre punts–, seguides del País Valencià. L’any 1975 estava a la mitjana de l’Estat i ara està quinze punts per sota. La tercera és Catalunya: tretze punts menys. Els Països Catalans comparteixen molt més que la llengua i la història. Ara comparteixen el declivi econòmic. No el “pastís” econòmic –el PIB– sinó el benestar econòmic –el PIB per càpita–. Segueixen el declivi Cantàbria (onze punts menys), Astúries (vuit menys) i el País Basc (set menys). O sigui, l’àrea del Cantàbric, que havia estat molt industrialitzada i que ha patit la desindustrialització.
És notable que Madrid només hagi pujat tres punts, o dos Andalusia. Totes dues comunitats, molt poblades però amb increments de PIB per càpita petits respecte a la mitjana, fet que suggereix que han gaudit d'un fort creixement demogràfic, cosa que és ben certa: immigratori a Madrid, i vegetatiu i immigratori a Andalusia.
En el seu conjunt, l’economia de tot l’Estat ha patit un creixement “a batzegades”: deu anys de crisi industrial des del 1975, seguits per un cicle breu però intens –set anys, de 1985 a 1992– de creixement més fort que el dels països del que era la Comunitat Econòmica Europea; una aturada relativa de cinc anys fins al 1997, i un nou cicle de creixement més fort que l’europeu fins al 2009. Entre el 2009 i el 2013 una ensorrada –la crisi financera i la del deute sobirà– i una recuperació posterior, prematurament truncada el 2020 per la pandèmia i el tancament generalitzat de l’economia. Després del 2021, una nova recuperació.
El balanç, però, és pobre amb relació a la Unió Europea. Les crisis ens han fet molt de mal i els impulsos de creixement han estat, comptat i debatut, menors que els d’estancament o retrocés. En el cas català, tan exposat al turisme, això ha estat particularment greu. Després d’haver pogut lluir que Catalunya, inicialment (1975) més pobre que la mitjana de la UE, la superava folgadament des dels anys noranta del segle XX, des del 2020 ja no ho pot dir. Som cinc punts percentuals més pobres que la mitjana comunitària. Recuperem distàncies en PIB, però no gens en PIB per càpita. L’especialització turística ens resulta plom a les ales.
En resum, una mala especialització productiva, una allau d’immigració per fer feines mal pagades i un maltractament fiscal sostingut han tingut com a conseqüència un progressiu empobriment en relació amb aquells països als quals crèiem que ja ens assemblàvem. Les comunitats autònomes més pobres han progressat molt i algunes de les més riques, també. Catalunya ja no forma part de l’Espanya que s’assembla, en benestar, al nucli pròsper de la Unió Europea. Abans érem “molt europeus” i ara ho som menys. Per descomptat, el model productiu i el permanent drenatge fiscal –des del que pateixen els particulars fins al que pateixen les empreses i les administracions– en són causes decisives. També hi hem de sumar alguns errors nostres.
