Estimats amics que viviu a Madrid, espero de debò que no prengueu mal i celebro veure com aneu caient de la figuera o, com vosaltres diríeu, del guindo.
L’espectre d’una determinada política prepotent i autoritària, que et posa entre l’espasa de viure la humiliació i la injustícia i la paret de les teves idees i la identitat diversa, comença a mostrar-vos també a vosaltres els seus tentacles. Els intolerants, la reacció, els que estan disposats a esbudellar la democràcia abans d’acceptar el canvi o escoltar el dissident, avui us desafien també a vosaltres, i no només des de la ultradreta.
Després d’anys de simplificació a l’absurd del perquè del creixement del sobiranisme a Catalunya, que òbviament sí, s’ha equivocat en moltes, moltíssimes coses, és ara a vosaltres a qui us empenyen a la simplificació i a triar, per dir-ho pel broc gros, el punt d’observació de la platja d’Omaha. El periodisme que intenta perseguir l’honestedat i fugir de l’autoengany no parteix d’una mirada neutral amb la ultradreta, ni amb la injustícia flagrant, ni amb els morts al Mediterrani, sinó que té l’obligació de posar llum sobre determinades realitats.
Avui, la campanya electoral a Madrid posa de manifest la potència d’alguns partidaris d’idees xenòfobes, racistes, violentes, masclistes, homogeneïtzadores, de gent disposada a trinxar les regles del joc democràtic. Aquest discurs de l’odi d’aquesta Espanya una i homogènia té un ampli suport en determinats estaments de l’Estat que connecten amb una ànima antiga.
Disfressat de nou-ric, hi ha un Madrid que s’ha convertit en un forat negre que absorbeix amb força recursos de l’Estat i de la resta de territoris amb l’excusa de la capitalitat i sense que a la resta d’Espanya hagi semblat importar-li fins ara. Madrid és avui una mena de districte federal on es fan negocis amb el BOE, on es paguen pocs impostos i on la dreta actua de contrapoder de la Moncloa. On es menteix sobre el nombre de morts per covid i on part de la premsa s’arrenglera a les trinxeres ideològiques o als llocs de comandament de la propaganda sense fer-se preguntes. Un Madrid que el dia 4 de maig pot radicalitzar-se encara més i quedar en mans d’Ayuso i Monasterio, que interpretarien la victòria com un trampolí a les més altes institucions, des d’on es pot aplicar la més reaccionària visió d’Espanya.
L’ambient guerracivilista madrileny és preocupant per a qualsevol que no participi de la idea del com pitjor, millor i aspiri a situar en el debat intel·lectual i el contrast d’idees el progrés de la societat en el seu conjunt.
L’espectacle de la senyora Monasterio al debat de Telemadrid va arribar al súmmum divendres en el debat d’Àngels Barceló a la SER, en el que sembla una campanya de propaganda política extremista mil·limetrada i que ha aconseguit el seu propòsit, especialment a les xarxes socials. L’art de la manipulació i la provocació es va escenificar menystenint una amenaça de mort per restar credibilitat a un contrincant polític i blanquejar els violents. Així quedava en evidència un cop més l’ínfim nivell de Monasterio i els seus, però també l’èxit que ha obtingut posant-se al centre de la campanya, eclipsant les ocurrències populistes de la popular Ayuso i convertint-la en simple rendista dels esforços dels que són els seus socis potencials de govern.
Amb la ultradreta al centre del debat, el feixisme es va inoculant en la societat espanyola, excepte si es posen límits a la mentida i al discurs de l’odi. Òbviament, també en la societat catalana, on al Parlament hi ha diversos representants del mateix partit que tenen una legislatura per davant per intentar fer-se encara més nombrosos conreant l’odi.
La ultradreta espanyola està detectada i va forta. I ara què? Com se la combat? La meva resposta és que només amb arguments i treballant. No crec que sigui un bon senyal utilitzar recursos ad hoc -com un nou sistema d’elecció parlamentari per evitar que tinguin un senador-, perquè el victimisme els afavoreix. El feixisme es combat només amb arguments, sense defugir els temes incòmodes i deixant de banda la correcció política si serveix d’excusa per evitar temes que són inajornables.
I els periodistes? Doncs a treballar sense fer-se els sorpresos quan el monstre es deixa veure. El periodisme ha de sortir de la zona de confort i entendre que no té amics en la política, sinó principis que serveixin per observar-los a tots, siguin independentistes, sobiranistes, feixistes, socialistes o ultradretans. Si vols fer periodisme t’hauràs d’arriscar a quedar-te sol. La resta és taquigrafia o likes a les xarxes.
Esther Vera és la directora de l'ARA.
