Una celebració de vida
El futbol es veu al camp, però els detalls són patrimoni de les càmeres, i si contemplar com Abidal tornava a córrer per un camp de futbol feia venir calfreds, veure-ho en pla curt va ser commovedor.
Sobretot per aquell moment en què va acotar el cap, va tancar els ulls, va recollir les mans i, volgudament aïllat del focus mundial que s'obria sobre el seu cap, va donar gràcies a Déu. Carles Naval, el delegat de l'equip, no va limitar-se a acompanyar-lo a l'acte administratiu de la substitució, sinó que no va reprimir una tan discreta com sincera abraçada. La serenitat de la cara d'Abidal en el moment en què pica de mans amb Piqué i torna a jugar expressa un domini notable de la situació, tenint en compte que les emocions corrien disparades per totes les boques de l'estadi.
A Abidal li van detectar un tumor al fetge el març del 2011. Dos mesos més tard va tornar a la competició i va arribar a temps perquè Carles Puyol, en un gest que l'honorarà per sempre, li cedís el privilegi d'aixecar la Copa d'Europa guanyada a Wembley. L'abril del 2012 va ser trasplantat i dissabte passat, just un any després, va tornar a competir.
En una societat amb excés de soroll i d'anècdota, i en un món del futbol d'elit dominat per la sobreactuació conductual, els patrocinadors, el tatuatge i la coreografia planificada per després d'un gol, la introspecció d'un home que exterioritza en pau la plena consciència del valor del que està vivint és una imatge tan senzilla com transcendent. M'imagino quants trasplantats, i quantes famílies i amics de malalts, deurien connectar més que ningú amb aquella celebració de vida. Sense anar més lluny, a pocs metres d'Abidal, ¿què no deuria estar pensant Tito Vilanova, el dia de la seva tornada a la banqueta del Camp Nou, gairebé quatre mesos després de no poder-hi seure?
"És un dia feliç", va resumir Jordi Roura, i tenia raó, perquè transcendències a banda, el Barça va jugar el futbol de seda gràcies al puny de ferro de la seva actitud, lluny de la indolència de Balaídos o aquell narcisisime avorrit de les jornades de tràmit. Cada pilota es va jugar amb ambició i criteri. Que Cesc marqués el primer hat trick de la seva vida i Alexis l'acompanyés en el festival el dia que no juga Messi i després de setmanes de crítiques a la seva aportació és un nou (benvingut) sudoku per a l'entrenador: ¿com explotar les capacitats golejadores de tothom fent que tothom se senti còmode en la seva funció sense desmuntar un invent que, lògicament, està muntat al voltant del millor jugador del món?
El 5-0 al Mallorca fa que el partit de demà passat contra el PSG comenci amb la moral alta i posi el Barça camí de les semifinals de la Champions per sisena temporada consecutiva, per poc que faci el que sap fer. S'acosten els dies més emocionants de l'any, inclòs el càlcul de quina serà la jornada en què guanyarà la Lliga. I després d'una temporada tan accidentada, aquest és un horitzó de felicitat.
