El gos de Cesc Gay / CUP, l’ase dels cops

El gos de Cesc Gay

Ho ha tornat a fer. A Una pistola en cada mano, Cesc Gay ja explorava l’amistat entre els homes a partir de cinc petites històries. Ara, amb Truman a les pantalles, el director dels silencis, de saber dir amb pauses i mirades allò que l’espectador sent, torna a investigar sobre aquesta relació d’emocions contingudes. I el resultat és molt interessant. El cinema és ple d’històries d’amic-amiga o, fins i tot, d’amistats entre dones, que ha presentat, potser amb una base real, sempre més predisposades a obrir-se i a explicar allò que senten. Els homes som una espècie amb més dificultats comunicatives en tot allò que fa referència a nosaltres. Sovint, com més bèstia és l’emoció més l’escapcem. Tenim tendència a viure amb el fre de mà posat. Com més al límit estem, més ens estimem passar-ho sols. Hi ha temes que no es toquen, que pràcticament ni es pensen. Ni en la intimitat. Som els reis de fer veure que tot va bé. I no. A Truman, el gos dels tràilers i dels cartells, tan tronat com el seu amo, només és l’excusa de la pel·lícula. Funciona, però, com a mirall i metàfora de la fidelitat. És la manera que té un solitari Ricardo Darín, a l’última pregunta, de canalitzar els seus sentiments, la barreja entre ràbia, serenor i cinisme davant la mort imminent. L’amic és Javier Cámara, el pare de família que viu al Canadà fent de professor de matemàtiques a la universitat i que aparca dona i fills per viatjar fins a Madrid per fer costat al seu millor amic, qui sap si per última vegada. Benvinguts al món de la contenció. Pensàvem que aquesta seriositat, aquest preservar les formes, era propi del tarannà dels catalans. Ara aquesta bona història -tragèdia i comèdia i tot alhora- ens fa adonar que un argentí murri, com el que representa Darín, també opta per callar quan la vida ens torna fràgils.

CUP, l’ase dels cops

El compte enrere cap a la investidura del president ha entrat en les hores decisives. Passat el parèntesi nadalenc, ja hi serem. “Mas o març”, va formular algú amb precisió. La desesperació davant la possibilitat d’unes noves eleccions és tan gran que Artur Mas fins i tot ha canviat les metàfores marineres per expressions més sadomaso: “Un pacte no és una baixada de pantalons”, va dir davant de Margallo, Rosell i Gay de Montellà, que, de cop, se’l van imaginar amb la sivella als turmells. Aquesta escena em va recordar que “tothom té un preu”. En alguna novel·la he explicat l’anècdota de l’internat dels Escolapis de Sabadell l’any 50. Un amic del meu pare anava amb una llibreteta pel pati agafant els seus companys i demanant-los per quants diners es deixarien donar pel cul. Cadascú deia una xifra, ell ho apuntava i tal dia farà un any. Un matí, a la pissarra de la classe, van aparèixer tots els noms amb una xifra al costat. No va caldre dir de què es tractava. Tothom tenia un preu. La CUP no. La CUP és insubornable, de pedra picada, fidel a unes promeses electorals i d’allà no es mou. Tant se val que la majoria absoluta indepe quedi esmicolada. Tant se val que hagin negociat durant setmanes i, després, facin l’orni. Se’ls en fum la incoherència de dir que d’Espanya no en volen saber res i, amb el 20-D calent, aferrar-se als resultats per tornar a dur l’aigua al seu molí. En els últims dies no paro de sentir, amb una condescendència petitburgesa, allò d’“a mi em queien bé”, “els trobava simpàtics”... L’independentisme majoritari encara confia que l’assemblea cupaire no els trairà. Si no, a partir del 28, tindran l’excusa perfecta per tapar un munt d’errors, de tothom. La CUP serà l’ase dels cops. Algú pensarà que això, a ells, també se’ls enfot.