CGPJ: no, i no, i no, i no...

El Consell General del Poder Judicial (la renovació del qual ha tornat a quedar aturada quan semblava que per fi s'anava a desbloquejar, com sempre pels vetos del PP) ha rebutjat per unanimitat l'avantprojecte de la llei de garantia de llibertat sexual, també coneguda com a llei Montero (per Irene Montero, la ministra que la promou) o encara com a llei del només sí és sí, una denominació prou castissa per referir-se a una nova llei que pretén posar al dia el Codi Penal pel que fa a les agressions sexuals contra les dones. El CGPJ ha emès un dictamen que no és vinculant però sí molt crític amb l'esborrany del text, del qual discrepa en les dues qüestions fonamentals: l'eliminació de la distinció entre abús sexual i violació (això, segons l'òrgan judicial, podria vulnerar la presumpció d'innocència dels perpetradors d'abusos, en cas de ser tractats com a violadors) i la definició del consentiment en les relacions sexuals, que segons els magistrats és “innecessària”. Ses senyories no deuen haver llegit l'excel·lent llibre testimoni de Vanessa Springora, titulat precisament El consentiment. Sigui com sigui, una altra vegada la justícia espanyola, a través de les seves màximes jerarquies, se situa al costat reaccionari. I en aquesta qüestió en concret, fora dels tractats internacionals ratificats per Espanya en matèria de legislació sobre relacions sexuals.

Més enllà de la seva funció evident de fixar les normes per al regiment de la cosa pública, el dret té un enorme interès pel seu valor ideològic i filosòfic, és a dir, pel seu contingut sobre les maneres d'entendre el món que revelen les lleis i les seves interpretacions, les maneres d'aplicar-les. Per exemple, les ciutadanes espanyoles que havien de tenir el permís d'un home (pare, marit o tutor) per obrir un compte al banc o viatjar no són història, sinó que són les nostres mares o padrines. Una bona manera de conèixer com evolucionen les societats és revisar com ha canviat la legislació sobre les minories. Les dones no haurien de ser cap minoria perquè literalment són mitja humanitat, però per això mateix representen la minoria per antonomàsia, la que ha estat objecte d'una desigualtat més evident, recalcitrant i agressiva al llarg de la història. Pertanyis a la minoria que pertanyis, la teva situació encara empitjorarà si, a més, ets una dona. Això és un fet, i qui el negui només ho pot fer perquè té algun interès a no voler-ho admetre. Que un alt organisme judicial dictamini que la figura del consentiment és jurídicament innecessària és molt Lesmes i és molt conservadorisme espanyol: una manera aparatosa de defensar que segueixin manant fins a l'abús els que sempre han manat i abusat, i que suportin la injustícia aquells (aquelles, més ben dit) que sempre l'han aguantada. Les societats avancen, com dèiem, i ho fan evidentment no gràcies, sinó a pesar, de persones com les que formen l'alta judicatura espanyola. Tard o d'hora arriben a ser superats, però mentrestant, el llast que representen es fa terriblement feixuc.

Sebastià Alzamora és escriptor