Ser científic en el primer equip

Molt sovint ens agrada comparar, des del món de la ciència, la nostra realitat amb la del futbol d’elit: tant de bo Barcelona i Catalunya fossin reconegudes mundialment per la seva ciència, tant de bo els nens i les nenes volguessin esdevenir científics o científiques de la mateixa manera que admiren en Messi o en Xavi, i especialment, tant de bo la ciència al nostre país mogués les inversions de què parlem quan parlem de futbol.

Si en algun àmbit hi ha semblances, però, aquest és el de la duresa de la carrera científica per assolir una posició com a investigador. De la mateixa manera que no ens imaginem posicions estables entre els 11 titulars del Barça, aconseguir-ne una en un centre de recerca, aquí i arreu, està reservat només per a uns quants escollits. La ciència neix de la recerca de grups multidisciplinaris -en gènere, formació, origen i experiència-. Al voltant del cap de grup, treballen i es formen científics de diferents edats que cerquen consolidar-se com a investigadors independents i, finalment, esdevenir per ells mateixos caps de grup.

De manera simplificada, aquests grups els formen estudiants de doctorat i postdocs. Els més joves, els estudiants de doctorat, desenvolupen el projecte de recerca que al cap d’uns 4-5 anys els ha de permetre, prèvia defensa davant un tribunal, esdevenir doctors. Llavors són postdocs, una etapa indefinida quant a llargària, sou o contractació, prèvia a esdevenir caps de grup. Aquesta progressió té necessàriament la forma d’embut, amb un màxim d’un 30% dels que comencen que segueixen la carrera acadèmica i un percentatge molt més baix que arriben a dalt de tot.

Països d’arreu del món han apostat per la formació dels joves com a pilar fonamental del creixement econòmic. Durant la darrera dècada, el nombre d’estudiants de doctorat ha crescut un 40% i el de postdocs més d’un 100%, però el nombre de places d’investigadors titulars, amb sort, s’ha mantingut estable.

Quines conseqüències tenen aquests canvis demogràfics? Molts científics romanen en l’etapa postdoctoral més anys dels que voldrien. Estem parlant de professionals altament formats, en els anys més creatius de la seva vida (normalment entre els 30 i els 35 anys), que s’eternitzen en una situació laboral precària. Aquest impacte és particularment marcat en les dones científiques, ja que molt sovint coincideix amb l’etapa de formar família (aquest serà tema d’un altre article).

Si bé la mobilitat i l’avaluació constant han de ser inherents a l’evolució d’un científic, cal repensar com enfoquem la formació des dels inicis del doctorat, i especialment, cal posar a l’abast dels futurs investigadors oportunitats i alternatives existents que els permetin ser conscients del que comporta cada decisió.

Comença a haver-hi programes de doctorat en ciències experimentals, especialment als Estats Units, que inclouen formació en diferents àrees vinculades a la recerca. L’any 2013, el NIH (National Institutes of Health), el principal organisme finançador de recerca americà, va engegar una iniciativa anomenada BEST (Broadening Experience in Scientific Training), de 3,7 milions de dòlars, enfocada a millorar la formació dels doctorands i postdocs en ciències biomèdiques. Durant 9 mesos se’ls formava en gestió de projectes, propietat industrial, emprenedoria, bones pràctiques, negociació, planificació... L’objectiu era preparar millor els futurs científics per al seu encaix fora de la via acadèmica.

Les competències i coneixements d’un postdoc són extremadament valuoses per a qualsevol lloc de treball. Són professionals independents, que saben elaborar preguntes i plantejar mètodes innovadors per resoldre-les. Avesats a entorns interculturals, saben gestionar equips i cercar finançament. Però sovint l’entorn els empeny a seguir lluitant per aconseguir aquell resultat que els hauria de permetre continuar dins la via acadèmica. I el temps esmerçat a aconseguir-ho sol anar en detriment d’altres oportunitats.

Aquesta problemàtica és font de debat entre científics i gestors internacionals. Alguns proposen limitar el nombre d’anys que algú es pot mantenir com a postdoc fins a 5. D’altres, disminuir el nombre de posicions i dotar-les millor. Però amb un flux creixent de doctorands a l’entrada de l’embut, aquestes solucions són només parcials. Cal acompanyar-les d’un increment en el nombre de posicions sènior i molt probablement, d’un canvi en l’estructura clàssica dels grups de recerca, fent-los més petits i més equilibrats quant a places sènior vs. júnior. Se’n beneficiaria la formació i l’acompanyament dels nous científics, i molt particularment, ens en beneficiaríem tots com a societat.

Més continguts de