14/04/2023

Cita prèvia: inexistent i il·legal

2 min

Si vols sol·licitar l’ingrés mínim vital (IMV), i vius a Barcelona, és probable que no puguis fer-ho per una raó tan senzilla com la de no trobar cita prèvia. Un problema que no es limita únicament a la Seguretat Social, sinó que s’estén a altres gestions amb l’administració. Des de renovar el passaport fins a demanar l’atur. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Som molts els que des de casa, ja sigui al telèfon o davant l’ordinador, hem intentat sense èxit aconseguir una cita prèvia amb algun organisme públic. Però aquesta sensació de falta d’hores s’ha vist confirmada ara per la Fundación Ciudadana Civio. Han creat un robot que ha consultat la disponibilitat de cites prèvies amb la Seguretat Social a totes les oficines d’Espanya –més de 400– tres cops al dia –a les nou del matí, les cinc de la tarda i la una de la matinada– durant dues setmanes del mes de març. Concretament, van comprovar la disponibilitat de cites per a gestions vinculades a les pensions o a l'IMV. El resultat és alarmant. En més d’un 15% de les oficines va ser impossible trobar una cita prèvia per gestionar l’IMV. I la pitjor província és Barcelona, on la Seguretat Social no ofereix ni un sol forat en cap de les seves 28 oficines. 

L’administració pateix dos problemes. D’una banda, està col·lapsada per la falta de recursos i l’augment de sol·licituds. I, de l’altra, per la imposició de la cita prèvia com a requisit indispensable per comunicar-se –presencialment– amb el sector públic. Quina seria l’alternativa? Doncs la que existia abans de l’arribada del covid-19: acudir-hi directament, i fer la cua al carrer i no des del menjador de casa. 

A causa de les restriccions de mobilitat de la pandèmia es va obligar a agafar cita prèvia en moltes administracions públiques. Com denunciàvem en un informe de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, en el qual vaig poder participar, això es convertia en una barrera addicional a l'hora de demanar una prestació social. Si el fet d’entendre complexes normatives, o preparar muntanyes de papers, no era prou, ara dificultàvem encara més demanar un ajut afegint-hi un tràmit addicional: la cita prèvia obligatòria. 

La pandèmia va justificar moltes mesures que, un cop passat el perill, no tenen raó de ser. Però la cita prèvia s’ha quedat. I això vulnera drets ciutadans bàsics, garantits a la legislació. La llei de procediment administratiu comú (Lpac) i l’equivalent a la normativa catalana reconeixen el dret a ser atès en persona sense cita prèvia, i sense que sigui necessari justificar la urgència del tràmit. Els serveis públics poden recomanar-ne l'ús, com a via preferent d’atenció, sense que en cap cas pugui imposar-se com a requisit obligatori. És un abús de la norma i una mala pràctica que porta massa persones –desesperades per haver de gestionar la pensió, o un ajut d’emergència– a pagar a gestories privades o màfies per obtenir una cita. I que crea, en paraules de Cáritas, una administració absent que en comptes de facilitar l’accés als serveis que ofereix a la ciutadania aixeca barreres. 

Elena Costas és economista i sòcia de KSNet
stats