La ciutat, la gran oblidada

Un dels grans temes del segle XXI, que ja és aquí, serà com resoldre la tensió entre sobirania i interdependència. Com podrem decidir el nostre destí, individual o col·lectiu, enmig de la hiperconnectivitat i la distribució multinivell i dispersa (o mal concentrada) del poder que implica la globalització.

Que els estats nació es mouen de manera feixuga en aquesta tensió és un fet. El vivim cada dia, des de la crisi de refugiats fins al canvi climàtic. Com podrem pal·liar les conseqüències dels excessos incontrolats del món financer o la pèrdua de base laboral industrial que provoca el canvi tecnològic segueixen sent preguntes amb respostes insuficients.

Per això hi ha una constant apel·lació a Europa; a la recerca de mecanismes de governança efectiva supranacionals, clarament més capaços de fer front a aquests reptes. I, tot i que hi haurem d’insistir, el problema, obvi a aquestes altures per a tothom, és la resistència política dels estats nació a cedir sobirania política, a deixar anar la seva gran font de poder, a combinar democràcia nacional i poder europeu.

És en aquest context que les ciutats apareixen com focus de llum en el mapa. Autors com Bruce Katz o Benjamin Barber, glocalistes, ho han teoritzat molt bé. En aquests moments en què el món occidental sembla encallat en converses un pèl pesades per resoldre aquesta tensió entre sobirania i interdependència, a trobar l’equilibri mal resolt de governança efectiva, resulta encara més valuosa la capacitat que puguin tenir les ciutats a l’hora de trobar solucions concretes als problemes abstractes, perquè és en aquest àmbit on la innovació, la flexibilitat i el pragmatisme troben la seva raó d’existir. La ciutat, afirma Bauman, és el contenidor de tots els problemes del món. També pot ser, per tant, motor de moltes de les solucions. La ciutat pot i està provocant diferències reals i aspiracionals de la vida concreta d’un ciutadà enfront d’un altre encara que visquin en un mateix context nacional, regional i global. No és el mateix viure a Los Angeles que a San Francisco, encara que el teu governador sigui Brown i el teu president sigui Obama. Un 72% de les ciutats creixen més ràpid que el conjunt del seu país.

Cada mes cinc milions de persones al món van a viure a les ciutats. Hi ha 1.961.969 ciutats al nostre planeta. L’altre dia, que vaig tenir l’oportunitat de parlar amb un alt càrrec del govern de l’Índia, em deia que el gran repte que tenen no és ni la seguretat, ni el benestar, ni el creixement econòmic, sinó la urbanització, com fer ciutat. Conscient que és en l’èxit de la ciutat on es juguen gran part del seu futur.

En som conscients aquí?

Perquè el món està reaccionant en aquesta direcció. 82 ciutats de l’àrea de Mont-real s’han unit per “actuar juntes”. El ministre d’Economia del Regne Unit, George Osborne, va anunciar fa poques setmanes la devolution revolution. Les ciutats podran tenir autonomia financera per competir globalment. En les seves paraules, “la transferència més gran de poder als governs municipals de la nostra història”. Podem parlar de si es tracta d’un mecanisme adequat o no, si agreuja el perill de competència fiscal a la baixa, si és una solució massa simple a un problema més complex (¿es pot competir amb Londres?), etc.

Però, en tot cas, el que és rellevant és que s’està participant d’una revolució urbana on els actors es mouen ràpid per dotar les ciutats de millors instruments. I no només des del punt de vista econòmic. La democràcia es va inventar a la polis grega i es reinventarà a l’urbs moderna. És un exemple però no simplement anecdòtic que també recentment a Londres tingués lloc el congrés sobre sensory cities, o com dotar la ciutat de sentit, d’identitat més enllà d’una amalgama econòmica.

A Catalunya i Espanya estem massa lluny d’aquest debat.

A Madrid, perquè la ciutat sempre ha estat vista com a extensió de l’estat (el perill de la capitalitat?). I Barcelona està polititzada, però en uns paràmetres similars als nacionals: eix Catalunya-Espanya, eix esquerra-dreta, eix nova-vella política. En aquest sentit Barcelona és més objecte que projecte.

Només Pasqual Maragall va saber intuir i representar aquesta dimensió de futur, de la ciutat com a projecte polític propi. Les seves paraules el 2006 sobre la ciutat com a nucli regenerador, recollides en el pròleg del llibre de Josep Centelles El bon govern de la ciutat, són premonitòries. Fa dies un altre alcalde, Odón Elorza, les citava en la conferència pronunciada en honor del seu llegat.

Seria convenient que aquestes paraules ens interpel·lessin col·lectivament. Dedicar les energies col·lectives al futur passa per tornar a parlar de les ciutats. El pitjor servei a Catalunya, i a nosaltres mateixos, és que siguin, com són avui, les grans oblidades.

Més continguts de