La clau de la guerra a Bòsnia (1995)
Peces històriques
De l’article del periodista Carles Nadal (Barcelona, 1923-2010) a La Vanguardia (30-VII-1995). Traducció pròpia. Ara ha fet trenta anys de la matança de 8.000 homes i nens a Srebrenica. Va evidenciar que era ingenu confiar que els cascos blaus de l’ONU i altres formes d’intervenció militar mediadora podien evitar violència i genocidis en processos no pactats d’independència. En aquell cas els assassinats massius es produïen prop del cor d’Europa, a mil tres-cents quilòmetres de la península ibèrica i a menys de cinc hores d’avió. Un quart de segle després és més òbvia encara a Palestina i a Ucraïna l’absència o la inoperància de forces internacionals pacificadores i humanitàries.
La clau. O les claus. Estava per veure qui havia de tenir-les per obrir la caixa de Pandora de la intervenció militar internacional a Bòsnia, que en la recent reunió de Londres es va preveure enèrgica, ràpida i contundent. Ha estat motiu d’un debat bizantí. Mentre, Srebrenica i Zepa han caigut en mans dels serbis bosnians, als quals es tracta de parar els peus. I han dut l’ofensiva a la contrada de Bihac, on les coses es compliquen amb la imminència de l’entrada de l’exèrcit croata a la lluita. Hi ha reptes de prestigi pendents. Els cascos blaus han patit tota mena d’humiliacions. Des de veure’s convertits en ostatges fins a assistir inermes a les atrocitats perpetrades pels serbis bosnians contra la població civil de Srebrenica. La missió de Forprou ha perdut tota solvència. Ha sofert la constant interferència sèrbia en el seu objectiu de custodiar els enviaments d’ajut humanitari. I la protecció dels indrets musulmans està a mercè de la voluntat del general serbi Mladic, com ha quedat palès a Srebrenica i Zepa. Per això ha estat enviada a Bòsnia la força de reacció ràpida (FRR). Si més no, tropes dotades de carros de combat, d’artilleria. Unitats franceses i britàniques, amb els seus comanaments corresponents, de les quals s’espera un comportament menys desvalgut que el dels cascos blaus. Ara és l’honor de la bandera tricolor de França i de la Unió Jack britànica allò que està en joc. Per aquest motiu els legionaris francesos no han volgut posar-se cascos blaus. Han optat per les seves boines verdes. En lectura política, es ventila la credibilitat de Chirac, de qui va partir la iniciativa d’enviar tropes a Bòsnia. Però també afecta a la credibilitat de Major, que va secundar efectivament la idea. Caldrà veure si es tracta només d’un cop d’efecte sota la pressió d’una opinió pública escandalitzada pels crims comesos a Bòsnia. O, si ben al contrari, hi ha la voluntat de fer alguna cosa efectiva per impedir-los d’una vegada per totes. [...] Hi ha prou raons per dubtar d’una intervenció militar en profunditat i duradora. I Mladic sap molt bé quan és l’hora de provocar i quan és l’hora de la prudència. On va bé prémer i on afluixar. Segur que entén que no podrà jugar pas amb la FRR com ho ha estat fent amb els cascos blaus, però la implicació de Croàcia en la guerra a Bihac replanteja inevitablement totes les previsions sobre l’ús de la clau o les claus. La mateixa Sèrbia no podrà romandre pas sempre a la rereguarda. ¿És això el què vol provocar el general serbi: una guerra generalitzada? Si fos així, l’aixecament de l’embargament de la tramesa d’armes als musulmans votat pel Congrés nord-americà estaria en la lògica dels fets. En conseqüència, la retirada de les forces internacionals. L’ona expansiva de la guerra podria estendre’s a la resta del polvorí balcànic amb implicacions en una Europa desorientada. I, més enllà, en el mon islàmic.
