Collons o cojones? Dubte. Hamlet bevent àcid clorhídric. Això li va passar a Jesús Moncada. Escriptor, eh! No pas nom de carrer. El paio ho portava dins. Dintre: el cor, el cap, la sang…. I els collons. Fora, els cojones. Ens ho explica la seua germana Rosa Maria.
“En Jesús, en Jesús volia poder escriure collons, no cojones”. Collons era casa, els carrers, Mequinensa. Cojones… l’educació obligatòria, la dictadura, la llei, l’antinatura era cojones. Al final se li van inflar i va escriure com ell era. Com era tot el món. El que va desaparèixer, evaporar-se, ofegar-se per les aigües: Mequinensa. Agafem l'escafandre.
Parlem del que no hi és, o bé sí que hi és? La literatura emergida dels pantans. Darrere un oceà de temps: l’exposició i el llibre La Catalunya emergida, dels periodistes Òscar Palau i Jesús Jordi. El país que els pantans es van beure. Catalunya és societat líquida. Gota a gota: Sant Antoni, Terradets, Camarasa, Baserca, Escales, Canelles, Santa Anna, Oliana, Rialb, Sau, Susqueda, la Baells, Darnius-Boadella, la Llosa del Cavall, Sant Ponç, els Guiamets, el Catllar, Siurana, Riudecanyes, Foix i Riba-roja. No som una nació: som una deshidratació. I els collons tenen a veure, i a beure, amb l’aigua.
Josep Carner-Ribalta, en un dels moments més eixuts de la seua vida i de Catalunya, va escriure la biografia d’un riu: Sícoris (Segre). Era 1941. Venia ressec, drenat, assedegat, des de 1926, sempre al costat de Francesc Macià (l’home, no la plaça): Prats de Molló; Brussel·les, Moscou, l’Havana, Nova York, Catalunya, Mèxic, més NY, i Califòrnia… Encara creia que els aliats baixarien amb el jeep Willys fins a la pell de brau-frau per alliberar-nos. Es van morir de set i tenien aigua.
Quan no tenim una resposta clara traiem de la nevera la gerra de la mitologia. Necessària com l’aigua. La mitologia, com l’energia, es transforma. I el Segre era un aspirant a mite. A somni. El d’un país que passa de les fosques a la llum. De l’espelma a l’interruptor. Sícoris és la ficcionització de la realitat: la construcció de la presa de Camarasa (“El Dorado”, La Canadenca, les 8 hores…). La història d’un país que es va creure que tot era possible encenent una bombeta elèctrica. Adeu als argonautes del Segre. Adeu a aquell pobre Marçal, raier de la Pobla, que du fusta avall però que somia menar camions. Al Marianet i al Xatart, que troben una mina de carbó a Santa Linya i somien transportar l’or negre amb el tren Lleida-França… Que mai ha arribat. Com tot: de somni a malson. De set a deshidratació.
No hem fet ficció de la nostra realitat. La nostra realitat ens l’han absorbit. I ara ens queden unes pàgines. Un diàleg de Sícoris. En un hotel a la vora del Tàmesi de Londres. L’enginyer català Carles Montañès i l’enginyer ianqui Fred Stark Pearson. I d’on és, jove? “Catalunya? Sí, Catalunya, una nació que no figura en el mapa, ni en les estadístiques oficials”. Tot real, però tot ni ficcionat. Tot sagnant a l'aigüera.
Ho dic perquè tinc morts moguts per l’aigua a dos cementiris: Rialb i el canal d'Urgell. Ho dic perquè a la història de Catalunya milions de persones ho deuen tot a molt poques. Uns es van quedar sense casa, terres, paisatge, sentiments i futur perquè d’altres continuessin a casa seua. Ho dic perquè quan obres l’aixeta no surt aigua: surt sang. I la sang no és teua. Com els collons de la llengua.
