Competència deslleial amb beneplàcit reial
La visita del rei d’Espanya la setmana passada a la Xina no ha estat un simple gest diplomàtic. En termes econòmics, representa una normalització absoluta de les relacions comercials amb un país que, des de fa més de vint anys, ha desplaçat milers de llocs de treball industrials europeus a còpia de competir de manera deslleial.
Quan la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç l’any 2001, ja s’alertava que no jugaria amb les mateixes regles. Ho vaig advertir en molts dels meus articles i al meu assaig El gran canvi, publicat el 2013 per Temas de Hoy: salaris baixos, incompliment sistemàtic de drets laborals, absència de regulació ambiental i nul·la protecció de la propietat industrial.
El resultat va ser un tsunami per al nostre teixit empresarial. Només a Espanya, sectors com el tèxtil, el calçat, el moble o els components d’automoció van veure desaparèixer milers d’empreses en poc més d’una dècada. Segons dades del ministeri d’Indústria, entre 2008 i 2020 es van perdre més de 45.000 llocs de treball només en el sector tèxtil.
Durant molt de temps vam denunciar aquesta situació com una competència deslleial. Però ara la Xina no només produeix, també compra. I, de sobte, tot sembla perdonat. Aquí és on entra en joc la visita del rei: un gest que no només blanqueja la posició internacional de la Xina, sinó que dona per tancat un episodi sagnant de deslocalització i destrucció empresarial.
Ara bé: és cert que Pequín ha fet avenços. Ha millorat en matèria de propietat intel·lectual, ha desenvolupat els seus propis sistemes de patents i fins i tot ha començat a perseguir la còpia industrial en alguns sectors. També ha augmentat el salari mínim i ha reforçat certes condicions laborals. Però l’accés al seu mercat continua sent opac. Les empreses estrangeres estan obligades a compartir tecnologia i els requisits regulatoris són ultraproteccionistes. És un sistema asimètric. Per a la Xina és molt més fàcil sortir que per a les empreses occidentals entrar.
Aquestes pràctiques continuen generant un desequilibri per a les empreses europees, que estan obligades a complir normatives estrictes, tant laborals com ambientals. Així, mentre que aquí exigim cada cop més responsabilitat a empreses i consumidors, a la Xina la producció continua marcada per una flexibilitat extrema… en tots els sentits. I ara abandonem les exigències que fèiem anys enrere i abracem amb entusiasme la seva capacitat inversora, el seu immens mercat i el seu potencial tecnològic.
Però darrere de cada foto oficial hi ha hagut una persiana abaixada. Darrere de cada acord, una nau industrial buida. El que la setmana passada es va consolidar no és només una aliança, sinó la constatació d’una derrota per la batalla de la competència deslleial que va portar l’any 2001 la globalització.
