13/01/2016

Conciliació

2 min

Quan vaig tenir ma filla me l’enduia a alguns dels minijobs que tinc. Per exemple, a una secció que feia a Minoria Absoluta. Eren vint minuts i deixava el cotxet a fora de l’estudi (amb algun amable productor que me li feia una mirada). També feia una secció a El matí de Catalunya Ràdio, al programa del Bassas, però com que era molt d’hora no me l’enduia. Hi anava en moto i, quan arribava a casa, el pare de la criatura, que ja m’esperava, se n’anava a treballar. Hi ha una necessitat física (jo la sentia, almenys) de tenir el cadell a prop, quan és tan petit. I és cert que algun cop el cadell es posa a bramar al mig del carrer, al metro, al tren, perquè té una gana incontrolable. I l’has de peixar allà mateix, com pots. Però la majoria de vegades ho pots preveure i, d’aquesta manera, també pots fer de l’acte d’alletar una cosa privada. Per a tu, per a la criatura i per als passavolants que no tenien previst veure un pit tan turgent com el teu.

Això que jo feia, podeu dir, com ha dit la diputada de Podem, Carolina Bescansa, que era una manera “de denunciar com és de difícil la conciliació”. No és cert. En primer lloc era una obligació. No podia deixar de treballar, com hauria volgut i com seria desitjable, durant l’alletament, pels diners. En segon lloc, era un acte d’egoisme. Endur-me-la i tenir-la a prop m’era menys angoixant que deixar-la amb algú. I en tercer lloc era un privilegi. El meu tipus de feina -com el de la diputada- permet aquesta exhibició. A Minoria Absoluta no et diuen res, si alletes. Al Congrés tampoc. Però la cosa canvia si ets una caixera de súper, una netejadora, una conductora d’autobús, una secretària de direcció, una periodista, una botiguera o una monitora de gimnàs. Totes aquestes ja voldrien tenir un privilegi tan bèstia com el que té Carolina Bescansa: una guarderia al lloc de treball.

stats