Conflicte i evolució
No hi haurà un referèndum d'autodeterminació i sí que hi haurà un referèndum d'autodeterminació. Són les posicions de Pedro Sánchez i Pere Aragonès després de la seva primera trobada de dimarts, enunciades el dimecres al Congrés i a Catalunya Ràdio, respectivament. Bé, aquestes dues postures –esquemàtiques i antagòniques– resumeixen allò que és el començament d'un procés negociador. Que les dues parts en conflicte negociïn és el mínim indispensable de la política, però arribar-hi ha costat onze anys de mobilitzacions massives (i impecablement pacífiques i democràtiques) per part de la ciutadania de Catalunya, i una repressió autoritària de l'independentisme per part d'Espanya que és inacceptable en un estat democràtic. Això darrer acaba de solemnitzar-ho el Consell d'Europa en el més que contundent informe Cilevics, en què Espanya surt oficialment comparada amb Turquia pel que fa a la falta de respecte als drets fonamentals, i exigia la llibertat dels presos polítics (s'ha atorgat només parcialment, amb els indults), el retorn dels exiliats i la fi de la repressió.
La repressió i la mobilització continuen, més la primera que la segona. Però és obvi que, al mateix temps, comença una nova etapa dins allò que alguns encara anomenen Procés però que crec que té més sentit anomenar conflicte entre Catalunya i Espanya. Que hagin calgut onze anys perquè dos presidents donin per obert un procés negociador pot resultar decebedor, i ho és: de fet, és una mesura de la qualitat de la democràcia a Espanya. Per altra banda, el simple fet de trobar-se els comporta, als dos presidents, una col·lecció d'insults (vegin les xarxes i els mitjans de comunicació de l'ultranacionalisme espanyol) d'una ferocitat estrepitosa, que demostra que la magror d'aquesta democràcia també afecta una part important de la ciutadania. En aquests primers compassos, a Aragonès se li nota encara que es troba en fase de proves i això el deixa en desavantatge amb l'interlocutor i adversari, un Pedro Sánchez que ja ha fet cinc o sis rodatges exigents i que ha desenvolupat l'habilitat de no ser mai previsible per a ningú. Molts diuen que l'únic propòsit que guia l'actuació de Pedro Sánchez és la permanència al poder. Si és així és un propòsit innoble, però és una mica menys innoble que el de saquejar l'administració pública a tots els seus nivells.
Ja que parlem del PP, el discurs de Pablo Casado al Congrés aquest dimecres va ser impropi no ja d'un dirigent democràtic, sinó d'una persona adulta. Això no vol dir que no sigui perillós, i que no pugui arribar a ser un discurs guanyador, tot i que ja no és possible que ho sigui sense l'aliança amb Vox (amb qui el PP està, com se sol dir, condemnat a entendre's, perquè en realitat només són dues versions del mateix partit polític). El conflicte és molt lluny d'haver-se acabat i, per descomptat, no ho farà perquè algú prometi uns Jocs Olímpics d'Hivern o qualsevol altra forma de bijuteria per enlluernar els indis de la reserva. Però, després d'anys d'estancament, hi ha signes d'evolució.
Sebastià Alzamora és escriptor
