18/08/2021

Conflictes entre generacions

3 min
Dues persones grans assegudes en un banc

En ple mes d’agost, quan les notícies són efímeres o molt importants però massa llunyanes, és un bon moment per pensar en problemes importants, propers i dels quals no es parla perquè els de difícil solució sempre es deixen per més endavant. Els conflictes entre generacions són d’aquesta mena. N’hem parlat molt en relació als impactes del covid-19. Es mencionen quan es parla de la sostenibilitat de les pensions. Tornen a sortir en tractar de la precarietat laboral. També de les dificultats en l’accés a l’habitatge. A vegades surt alguna dada escruixidora com la proporció de joves “sènior” que viuen a casa dels seus pares per la impossibilitat d’emancipar-se. Són tots problemes que aixequen passions i pronunciaments tan contundents com incoherents.

La situació que patim a escala catalana, extrapolable a escala espanyola, és que disposem de les generacions més ben educades –les que han gaudit de la universalització educativa a tots els nivells– però aquestes generacions no troben les oportunitats laborals, professionals i empresarials que van tenir els seus pares i mares. En general, no assoliran els nivells de benestar material que ells tenien. Poden gaudir d’entorns més tolerants i amb més llibertat personal, però no més pròspers. Les generacions que van assolir la majoria d’edat abans de les primeres eleccions formalment democràtiques –les de 1977– han gaudit de millores radicals en els seus drets polítics, socials i econòmics. En general han pogut superar prou bé les crisis econòmiques i aprofitar prou bé les etapes de prosperitat. Poden gaudir de bones pensions de jubilació i de bons serveis socials. Certament, la valoració és estadística i inclou una gran dosi de variabilitat.  

La forta caiguda de la natalitat que es va produir després de 1975 provocarà que la població de, aproximadament, menys de quaranta-sis anys no pugui obtenir durant molts anys a venir (dècades!) una majoria electoral que li permeti guanyar cap contesa contra la població que va néixer abans de 1975. No és que les confrontacions electorals es produeixin així, amb aquesta divisòria, però cada cop es produiran més d’aquesta manera. Els partits guanyadors representaran, especialment a escala espanyola, que és on es decideix la política de pensions, els interessos dels pensionistes, que sempre són votants mobilitzats (molt més que els joves) i molt conscients dels seus interessos econòmics (a diferència dels joves). Els perdedors representaran els interessos dels que no podran gaudir de drets de pensió comparables als dels actuals pensionistes. El desequilibri demogràfic és i seguirà sent tan fort que cap partit que aspiri a guanyar eleccions desafiarà aquesta evidència numèrica. 

El mateix que passa amb les pensions passa amb el model dualista de contractes laborals, on coexisteixen contractes laborals bons, propis de la gent més gran i d’una minoria dels joves, i contractes precaris, propis de la gent més jove. Cap partit s’atreveix a posar en qüestió el dualisme laboral, que és una de les nostres grans vergonyes col·lectives, però que no discuteix ningú amb aspiracions polítiques, sigui quina sigui la seva ideologia o la seva identificació nacional. De fet, tant al Congrés de Diputats com al Parlament de Catalunya hi ha temes tan transversals, que tothom –sí, tothom– els vota favorablement, com la pujada de les pensions (a Madrid) o la dels sous dels empleats públics (a Madrid i a Barcelona). Reflecteixen acuradament les majories demogràfiques i la convicció que no es poden desafiar sense quedar políticament empestat.

Però ni les pensions seran sostenibles ni els sous del sector privat seran remuneradors si no canviem col·lectivament les regles del joc. Caldria incentivar substantivament el retard en l’edat de jubilació i els contractes de caràcter indefinit. Caldria desincentivar les jubilacions anticipades i els contractes precaris. El més important per millorar la productivitat i les remuneracions és la incentivació dels contractes indefinits. Són necessaris per tornar a fer que els empresaris apostin pels seus empleats i que els empleats apostin per les seves empreses. Aquesta doble aposta es tradueix en formació dintre de les empreses i en la convicció que treballadors i empresaris, dintre de cada empresa, estaran interessats a col·laborar a llarg termini. És una condició que no és fàcil d’assolir, però és la que fonamenta totes les societats amb economies d’alta productivitat i d’alta remuneració. L’alternativa és anar transformant tota la societat en un oceà de baixa productivitat, de feines precàries i de beneficis només especulatius. Ja sabem què dona de si, i no ens agrada.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats