Consulta, consulta, consulta / El president hipnotitzat
Consulta, consulta, consulta
El 9 de novembre molts catalans il·lusionats -i molts que no- estem citats a votar en una consulta de pregunta encadenada que no es podrà fer. Rajoy ens ho ha dit del dret i del revés. La considera il·legal, unilateral i anticonstitucional. I malgrat tot, el full de ruta sobiranista insisteix en un sol argument: consulta, consulta i consulta. El fet que no es plantegi cap altra possibilitat sembla una estratègia de comunicació pactada entre la coalició de govern i Esquerra Republicana, que resulta que és el primer partit de l’oposició. En veu alta, uns i altres han pactat no fer ni un pas enrere. Saben que, per tenir una mica de força en el pols amb l’Estat, no hi ha d’haver cap escletxa que a la Moncloa li permeti ensumar que aquí algú es pot desdir de la convocatòria del 9 de novembre. El calendari d’aquí allà també sembla escrit: poc soroll fins a les eleccions europees, una gran-gran manifestació l’Onze de Setembre, a la tardor aprovar la llei de consultes al Parlament i mirar de fer, d’alguna manera, el referèndum.
Però la consulta, entesa com a estratègia de força -i com a ham cohesionador del camí cap a la independència-, potser també és un MacGuffin, el truc que feia servir Alfred Hitchcock per atrapar els espectadors. Els plànols d’un motor d’avió que buscaven els espies a les seves pel·lícules i que al capdavall potser no tenien tanta importància. La manera de reivindicar el nostre dret a decidir i de preguntar als catalans què volem ser també es pot fer a través d’unes eleccions plebiscitàries. Sigui a través d’una consulta o d’uns comicis avançats, només la resposta serà cabdal. La força, davant del món, ens la donarà la xifra final. Ens ho juguem a una sola carta: la complicitat internacional només l’assolirem d’una manera: amb un sí rotund i molt majoritari.
El president hipnotitzat
Els llibres que apleguen “les millors entrevistes de la història” -volums certament agosarats, pretensiosos- en recullen una que li van fer al The Sunday Times a John Fitzgerald Kennedy, el juliol del 1960, mesos abans de ser escollit president dels Estats Units. El periodista, sense saber que la seva entrevista mereixeria tants honors i mentre Kennedy esmorzava uns ous passats per aigua i un suc de taronja, li pregunta: “Quines creu que són les qualitats que ha de tenir un president?” No sembla una pregunta de premi, ni tampoc el súmmum de l’originalitat. Kennedy li respon que “un president ha de tenir caràcter, enteniment, energia, curiositat intel·lectual, sentit de la història i una gran visió de futur”. És impossible llegir aquesta resposta i no fer el repàs dels presidents que ens governen i mirar quines dosis tenen d’aquestes sis virtuts. I, francament, no veig en Rajoy -l’home que puja al cotxe oficial amb el Marca sota el braç- gaires d’aquestes característiques. A diferència d’Aznar, que era tot caràcter, que carregava energia amb el pàdel i el miler d’abdominals, i que tenia voluntat de transcendir -tant ell com Espanya, no se sap ben bé en quin ordre-, Rajoy és l’estadista estàtic. S’aferra al qui dia passa any empeny i és dels que esperen que els problemes es resolguin sols. Però el procés català, a diferència de la crisi econòmica, no anirà passant. “Desperti, senyor Rajoy, un, dos, tres”, li deia Alfred Bosch, aquesta setmana, des del faristol del Congrés, amb un deix de vergonya aliena. Rajoy, però, ni està adormit ni el tenen hipnotitzat. Senzillament, la seva visió de futur li arriba a la punta de les sabates. Un dia que se les va treure, vam veure que duia els mitjons ratats. I, encara que Kennedy no ho digués, un home amb patates als mitjons no pot ser un bon president.
