El conte de la 'macronia' ja s’ha fos
1. La vida és dura i sovint passa per sobre dels que més presumeixen. La fi de la macronia arriba amb un insòlit fracàs per a la història: el govern que va durar un sol dia. El nou primer ministre, Sébastien Lecornu, en el càrrec des del 10 de setembre, ha necessitat un mes per formar l’executiu i a l’hora de presentar-lo ha anunciat la seva dimissió. La majoria dels nous ministres ho eren ja amb François Bayrou. Què es podia esperar de nou? Incapaç de pactar amb el centreesquerra, la dreta, més dividida que mai i cada cop més acorralada per l’extrema dreta, viu en l’atzucac de les rivalitats de veïnatge.
Després d’aquest espectacle, la minvada credibilitat del president Emmanuel Macron pot demanar una pròrroga més? Entotsolat en el seu fracàs, ha donat dos dies de propina al primer ministre, allargant així l’agonia. Va triomfar amb la promesa de portar la dreta francesa al paradís liberal, trencant amb la tradició gaullista, i ha acabat en la impotència. Ell pretén marcar el pas, però el país fa temps que no el segueix. Amb el risc que sigui Le Pen i l’extrema dreta qui capitalitzin el desconcert. Ha arribat l’hora de convocar eleccions? La pregunta és: legislatives o presidencials? Vist el balanç del darrer mandat d’Emmanuel Macron, semblaria més adequat anar a les presidencials i començar de nou, però seria una sorpresa que el president tingués aquest gest de lucidesa. I tot plegat amb Marine Le Pen a l’aguait: “La farsa ha durat massa”, ha dit, i que és hora de “tornar a les urnes”.
França s’ha convertit en la icona de la dificultat de governar les democràcies liberals en un moment de radicalització de la dreta i desdibuixament de les esquerres. “La composició del govern no reflecteix la ruptura promesa”, ha dit el republicà Bruno Retailleau, figura representativa del sector més conservador de la dreta republicana. Segur que ell i Macron compartien promesa?
2. Emmanuel Macron, pretenent fer evolucionar la V República cap a un neoliberalisme amb una certa sofisticació a la francesa, ha acabat atrapat pel corrent de radicalització autoritària que viuen els conservadors europeus. Quin és el problema que neguiteja Lecornu per formar govern? Té dos camins: atreure Le Pen o mirar al centreesquerra. L’aliança amb l’extrema dreta seria la claudicació definitiva davant l'onada neofeixista. Entrar en joc amb els socialistes seria massa per a Macron, que ho ha fet tot perquè això no passés mai. I l’esquerra viu encara en la confusió: queden moltes coses per madurar. Segur que és dolorós per al president haver de reconèixer que no pot sortir sol del forat. La seva autoritat minva dia a dia.
Emmanuel Macron va arribar molt jove i haurà cremat la seva vida política acceleradament. Té tots els números per ser, abans de complir els 50 anys, ja per a tota la vida un expresident de la República. Una càrrega que no és fàcil de portar. I serà curiós veure com se'n sortirà a l’hora d’assumir que el seu lloc és el més enllà de la política: el retaule de les fotos dels expresidents.
3. Tanmateix, la seva trajectòria i la seva figura són molt representatives del canvi de model econòmic i polític que ha viscut Europa (i els Estats Units) aquests anys. Amb sensibilitats descaradament diferents, de la grolleria a l’esnobisme, Donald Trump i Emmanuel Macron quedaran com a icones polítiques del trànsit del capitalisme industrial al financer i digital. El president francès va completar el pas del gaullisme –conservadorisme d’estat– al neoliberalisme, després que Nicolas Sarkozy comences l’operació de desmuntatge de la V República. I ara es troba atrapat entre el gir autoritari de les dretes i el retorn vacil·lant dels socialistes, amb la reaccionària esquerra populista de Mélenchon fent brega.
Tinc gravada a la memòria la presa de possessió d’Emmanuel Macron com a president amb una desfilada en solitari pels passadissos del Louvre, quatre minuts i mig a pas solemne, amb una càmera al davant que enquadrava la seva marxa, caminant cap a l’escenari de la seva proclamació. Curiosa manera d’acomodar el seu ego a l’excepcionalitat de la figura presidencial, sens dubte influïda per la idea de la grandeur que va proclamar el general De Gaulle.
Ironies de la vida, ha estat un jove deixeble de Paul Ricoeur, com va ser Macron, qui ha encarnat el declivi de la V República, després d’esforçar-se a fer que França assumís la revolució neoliberal, i just quan Trump se n'ha apoderat per ferir de mort les institucions democràtiques. ¿És aquest el destí de Macron, o reaccionarà a temps perquè França pugui aportar la sacsejada que necessita, sense entregar-se a les pulsions antidemocràtiques que amenacen Europa? Quan es perd la noció de límits, quan un creu que ho té tot a l’abast dels seus capricis, passen aquestes coses. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte de la macronia ja s’ha fos.
