Els contes populars i socialistes de l’amnistia
Per al PP, la llei d’amnistia és l’apocalipsi: “transacció corrupta”, humiliació dels jutges, violació de la separació de poders, el camí a l’autoritarisme. Per al PSOE, és el paradís: l’obertura d’un temps nou en què, per fi, ens “mirem als ulls” i construïm un “edifici de convivència”, com va dir dijous un extasiat Félix Bolaños. La llei d’amnistia ja no és només impecable, sinó un “referent mundial”.
PSOE i PP s’han aproximat a l’amnistia com s’apropen a altres temes (la renovació del Consell General del Poder Judicial ahir, o la corrupció de les mascaretes avui), focalitzats en el curt termini. A Génova lliguen la pujada a les enquestes del PP a les declaracions altisonants dels seus dirigents sobre l’amnistia, quan, en realitat, si haguessin estat en silenci haurien pujat el mateix. O més.
El tremendisme del PP no convenç fora de les nostres fronteres. Cap observador informat i moderat creu que Sánchez sigui un dirigent bolivarià, ni tan sols dins del Partit Popular Europeu, i la prova és la prudència de la seva figura més rellevant, Ursula von der Leyen. Perquè les dades objectives no són alarmants. Quan Espanya va caure recentment als indicadors comparatius de qualitat democràtica no va ser per la possibilitat de l’amnistia i altres cessions als partits independentistes, sinó per la manca de renovació del Consell General del Poder Judicial, que, curiosament, és responsabilitat del PP.
La democràcia a Espanya no està en perill. Té problemes, però no més que altres del nostre entorn. Un dels rànquings més prestigiosos, el del V-DEM Institute, que s'ha conegut aquesta setmana, situa Espanya dins l’exclusiu grup de democràcies liberals, una vintena de països que enguany encapçala Austràlia i tanquen els EUA. Es troba a la posició 17 del món, lleugerament per sobre de Suècia i Suïssa. Per cert, aquest també és un missatge per als independentistes: segons els observadors internacionals, Espanya no és un estat opressor.
Una altra paradoxa del comportament PP és que la Comissió de Venècia podria haver estat la millor aliada dels populars però s’ha convertit en el seu principal enemic per l’addicció a l’exageració dels seus portaveus. Perquè, al contrari del que diuen els entusiastes de la llei acordada entre el govern i els seus socis al Congrés, la Comissió de Venècia avala una llei d’amnistia, però no necessàriament aquesta llei d’amnistia. La Comissió de Venècia expressa l’opinió que molts sospitem que tenen, en el fons de la seva consciència, la majoria de polítics espanyols (incloent-hi el PP de Feijóo, sobretot després del 23-J, quan valorava la possibilitat d’un acord amb Junts): una amnistia és possible, i fins i tot desitjable, per assolir una reconciliació social, però per això són necessàries unes condicions que no es donen ara.
En primer lloc, una llei de les conseqüències polítiques, socials i jurídiques que té aquesta norma s’ha de fer seguint un procés legislatiu molt més escrupolós, no amb un procediment d’urgència, sense el temps necessari per a un diàleg, i uns informes jurídics, necessaris. En segon lloc, s’hauria d’aprovar per una majoria qualificada, no amb una de raspada (a més de l'inefectiu, però rellevant per qüestions territorials, rebuig frontal del Senat). Segons la Comissió de Venècia, si no hi ha un gran acord polític a Espanya sobre l’amnistia, hi ha un risc d’erosió de la cohesió social. En tercer lloc, la llei no es pot fer per cobrir els delictes d’uns individus concrets. I no només ha passat això, sinó que s’ha fet gala del caràcter ad hominem de la successió d’esmenes al text legal.
Aquest és el problema del PSOE. No és l’amnistia per se, com no ho van ser els indults o les problemàtiques reformes de delictes com la malversació. És la sensació que uns partits i uns col·lectius són tractats de forma privilegiada. Que els representants d’una comunitat autònoma no han de seure a conferències amb els representants d’altres, sinó que, amb tractes bilaterals, poden obtenir condonacions de deutes milionàries, avantatges fiscals i altres beneficis particulars.
En definitiva, encara que la democràcia espanyola és, comparativament parlant, forta, tant el PP com el PSOE estan erosionant els seus dos pilars morals, intangibles però imprescindibles: la confiança ciutadana en la política (minvada pels atacs constants de la dreta a la legitimitat del govern i de la majoria del Congrés) i la imparcialitat de les actuacions públiques (debilitada per la parcialitat del govern envers els seus socis independentistes). Potser els dirigents actuals dels grans partits no veuran els efectes de la seva miopia, però, tard o d’hora, tots els patirem.
