Conversa amb Maria Antònia Oliver (1973)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De l’entrevista de Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) a Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946 - Sencelles, 2022) publicada a Destino (30-VI-1973), traduïda per Josep Alemany a Paraules d’escriptors (Galaxia Gutenberg, 2014). Maria Antònia Oliver, novel·lista, traductora, assagista, dramaturga i guionista, va morir dijous passat. Era Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
És curta de cos, els cabells negres, molt retallats; els ulls grossos, inquiets, escodrinyen més que miren des de la seva foscor. Va vestida amb un jersei de coll alt i texans ajustats a les cames. Semblaria una nena si no fos per la mirada, que busca, escorcolla, mesura, classifica l’interlocutor. Fuma amb broquet cigarretes de tabac americà, i bevem Coca-Cola que aboca als gots des d’una ampolla de litre. A mig matí, la calor es fa notar. El sol apareix empal·lidit per entre la boirina cotonosa; l’atmosfera, feixuga, aclaparadora. -“De fet, el meu propòsit, a l’hora d’escriure -diu-, obeeix a un intent de criticar el que no m’agrada. Això no vol pas dir que no cregui en la validesa de l’art per l’art o que no la pugui admetre. El que passa és que, en el meu cas, sense esforçar-me gens ni mica per assumir una actitud deliberadament crítica, l’adopto d’una manera espontània. De tota manera, crec que, en general, és convenient que l’intel·lectual posseeixi aquest esperit crític. I et diré més: considero que és una cosa que porta implícita la seva condició. [...] Les meves novel·les? Mira, a les meves dues novel·les he intentat descriure una situació que es viu a Mallorca i que em sembla literalment demencial. [...] La primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu, era un intent molt concret de reflectir una situació absurda que es dona en el món turístic mallorquí. [...] Planteja problemes de convivència, d’explotació, sense anar més lluny del món intern de l’hotel, encara que el protagonista era un noi arribat de terra endins; el problema de la gent que abandona el camp atreta per l’esquer del turisme [...] A la segona novel·la, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, ja vaig intentar explicar el perquè d’aquesta situació, els seus orígens, i utilitzava la destrucció final de l’illa com un símbol, perquè estic ben convençuda que si continua la trama turística muntada d’una forma tan poc segura com fins ara, cauran les columnes no sols de l’illa, sinó de l’estructura comercial, que és tan com dir de la mateixa illa.”- [...] No cal remarcar que Maria Antònia és mallorquina, de Manacor. Casada amb el també novel·lista Jaume Fuster [va morir el 1998], habiten un sobreàtic als voltants del carrer Aragó de Barcelona. Xerro amb la Maria Antònia a la sala menjador del pis; ella davant meu, arrepapada al sofà blanc entapissat de quadres blaus. Damunt el seu cap de noiet espavilat s’alinea una col·lecció de petites litografies emmarcades que representen l’illa de Mallorca. La Maria Antònia assenyala la situació exacta que ocupa Manacor a la part més occidental de l’illa. Després encreua les cames, encén una altra cigarreta, medita i es mossega dues vegades el llavi inferior. -Són tantes les coses que em preocupen! -diu [...] Som impotents per rebel·lar-nos, perquè el ciutadà està desproveït de mitjans per fer valer els seus drets, els drets que no són més que lletra morta a les pàgines de la Declaració dels Drets Humans. [...]
