ABANS D’ARA
Opinió 13/10/2021

Conversa amb Víctor Català (1926)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

TOMÀS GARCÉS 1926
2 min
Conversa amb Víctor Català (1926)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’entrevista de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a Caterina Albert i Paradís, Víctor Català (l’Escala, 1869-1966), per a la Revista de Catalunya (VIII-1926). Fins al 7 de novembre el Teatre Nacional de Catalunya ofereix La Victor C., un espectacle basat en obres de Víctor Català. Dissabte passat va fer 120 anys del naixement de Tomàs Garcés, poeta i periodista.

L’any 1873 a l’Escala, ran de la mar empordanesa, mirall de la llum, va néixer Víctor Català. Aleshores era només Caterina Albert. La seva infantesa va lliscar en la penombra de la gran casa antiga dels seus pares. “A penes veia el mar”, ens diu la il·lustre escriptora, “això que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora”. La minyoneta s’avesà, doncs, de seguida a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps. L’àvia i la mare, malaltes o delicades, alternativament, exigien silenci, repòs i llargues vetlles. És en aquestes hores nocturnes passades vora el llit del malalt, quan la son venia com una amenaça, que Víctor Català escriu les seves primeres visions novel·lesques. [...] -En català no vaig escriure fins als catorze o quinze anys. D’aquesta època són alguns dels meus Drames rurals. Escrivia per distreure’m. [...] -L’any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 99, i en l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: “Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu”. I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim. -Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, també, l’obra immoral. [...]

stats