ABANS D'ARA
Opinió 24/01/2023

El cop d’Estat feixista (1936)

Peces Històriques

DIEGO ABAD DE SANTILLÁN
2 min
El cop d’Estat feixista  (1936)

De l’article sense firma publicat tal dia com avui a Tierra y Libertad (25-I-1936). Atribuït a Abad de Santillán (León, 1897-Barcelona, 1983). Traducció pròpia. Abad de Santillán, amb estudis d’humanitats i de medicina, era l’ideòleg de l’anarquisme en una Catalunya aclaparada per les eleccions tenses del febrer del 36 (les guanyaria el Front Popular) i per la por a un cop d’estat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

[...]

S’agita sobre les eleccions parlamentàries i les creences en la virtut miraculosa de les urnes, la idea del cop d’Estat de tals i tals sectors vaticanistes, militaristes, reaccionaris. No és un fantasma de nit d’estiu. Aquest cop d’estat pot ser una realitat en qualsevol instant. Per aquest motiu tenim intenció de parlar dirigint-nos als qui suposen que han fet tot el que està al seu abast posant dins les urnes tal o tal tros de paper. I, igual que no deixarem d’incitar els nostres companys, els treballadors i els camperols que s’han apartat de la política a preparar-se a respondre al feixisme amb els únics mitjans a què obliga la violència bestial de l’adversari, tampoc no ens cansarem de cridar a capítol els treballadors de totes les tendències perquè no es refiïn gens de la papereta del sufragi i es disposin a la lluita efectiva contra la reacció i per un món nou on no es vegin desposseïts d’allò que els pertany: el seu pa i la seva personalitat. Al feixisme no se l’atura per decret, de la mateixa manera que tampoc no es fa la revolució per decret. Tampoc no hem vist que un govern hagi aturat el triomf del feixisme allà on els treballadors i els pagesos no han actuat pel seu compte. Els socialistes alemanys, mentre el hitlerisme s’armava fins a les dents i preparava les seves forces d’assalt, enganyaven els treballadors i els exhortaven a guanyar la batalla a les urnes. Quan va arribar l’hora decisiva, el paper dels sufragis se’l va endur el vent i els treballadors van quedar davant els cossos armats de la nova tirania, indefensos, traïts, burlats. Els socialistes tenien milícies nombroses, els comunistes tenien forces que gairebé eren cossos d’exèrcit. Però en comptes de recórrer a la lluita, encara que fos a garrotades, fins a l’últim moment es va fer tot el possible perquè la solució sortís únicament de la contesa electoral. I de la contesa electoral en va sortir el feixisme! Per què no escarmentem amb l’experiència dels altres? Per què no aprenem una vegada més de l’experiència nacional i internacional sobre la ineficàcia de la papereta del vot? Nosaltres no tenim absolutament cap mena de fe en aquest mitjà. ¿Que encara hi ha obrers i camperols que no comparteixen la nostra opinió? Que vagin a votar pels candidats predilectes. Però amb això no n’hi ha prou. [...] No us refieu pas, germans treballadors, dels resultats de les properes eleccions del mes vinent (en les quals nosaltres no tenim gens de fe); refieu-vos de vosaltres mateixos, de la vostra força de productors, de la vostra decisió d’amants de la justícia, de la vostra energia de militants de la veritable emancipació. [...]

stats