Cop d’estat de les togues (i no és el primer)

La política espanyola ha entrat en el que Artur Mas definiria com a “terreny desconegut”, és a dir, quan els marcs legals es forcen fins a extrems insospitats amb l’únic objectiu de vèncer l’enemic. L’única cosa és que en aquest cas l’enemic ja no és el terrorisme d’ETA, ni tan sols l’independentisme català, sinó el govern de Pedro Sánchez, que la dreta veu com a més perillós encara perquè aquest sí que controla parts de l’Estat. Ara ja sembla clar que l’objectiu de la dreta és evitar que Sánchez arribi a la presidència de torn de la UE, al juliol, que el legitimi internacionalment. El volen fora abans. I com ha deixat clar Núñez Feijóo aquest dilluns, faran el que calgui. Fins i tot provocar una monumental crisi institucional amb un cop d’estat ordit des de les togues.

Per a Espanya, aquesta situació és inèdita. Però ja havia estat testada a Euskadi i Catalunya abans. En el primer cas existeix el precedent del cas Atutxa, quan el llavors president de la cambra basca va ser condemnat i inhabilitat per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Sozialista Abertzaleak (SA) després de la il·legalització de Batasuna el 2003. Estrasburg va acabar condemnant Espanya per no haver donat un judici just a Atutxa, però com passa sempre en aquests casos, el mal ja estava fet. I deixant a part el cas català, on s'ha arribat a empresonar una presidenta del Parlament pel delicte de sedició per deixar tramitar iniciatives legislatives, el mateix Congrés dels Diputats va viure un episodi de xoc de poders en relació amb la retirada de l'escó a un diputat de Podem Alberto Rodríguez per ordre del Tribunal Suprem en contra del criteri dels lletrats de la cambra. La presidenta de la cambra, Mertitxell Batet, va renunciar llavors a plantar cara com sí havien fet Atutxa o Forcadell.

La incògnita ara és com reaccionarà el PSOE a aquesta crisi. Els seus socis pressionen perquè Sánchez faci el que tant li agrada, que és pitjar l'accelerador per començar una veritable democratització de l'Estat profund. Això, però, situaria el PSOE fora del paradigma del consens del 1978 i l'assumpció que la democràcia espanyola és defectuosa. D'alguna manera, assumir aquesta tesi seria donar la raó tant a Atutxa com a Forcadell, és a dir, al nacionalisme basc i a l'independentisme català. Això explica, en part, la incomoditat del PSC amb tot aquest debat. A ningú li fa gràcia reconèixer que el teu adversari polític tenia raó.