Fa dues setmanes expressava en aquestes mateixes pàgines la meva preocupació pel resultat de la reunió entre Donald Trump i Ursula von der Leyen sobre el futur de les relacions entre els EUA i la UE, resultat que qualificava d’una clara imposició per part del primer, i d’una increïble i trista acceptació per part de l’altra. Ara que hem anat coneixent amb més detalls el contingut dels acords, penso que vaig fer curt en la meva previsió. Estem obligats, tant els ciutadans europeus com, sobretot, els membres dels diferents nivells d’autoritats europees, a determinar les decisions que hem de prendre per tal d’evitar que la UE segueixi fent marxa enrere en les seves posicions polítiques i en els seus graus de benestar, tal com està passant des de fa ja dues o tres dècades. Les increïbles posicions de Trump ho estan empitjorant, però les pròpies decisions europees ja fa temps que ho han estat provocant. El món està canviant i nosaltres no hem sabut adaptar-nos a les noves circumstàncies que s’han estat creant, tant de caràcter econòmic, com polític o de sostenibilitat.
En les meves paraules de fa 15 dies es podia interpretar que atribuïa la culpa del gran fracàs europeu a les actuacions que van tenir les dues persones negociadores. Ho segueixo veient així per les imposicions per part de Trump; però cada vegada veig més clar que la impotència de la presidenta de la Comissió en la negociació no és pas atribuïble a la persona, sinó a les característiques i equivocacions en el sistema de funcionament de la Unió Europea que, tant en aquest com en altres casos, li van impedir tenir una posició més ferma i va haver d’acceptar proposicions que ens poden perjudicar molt, tal com s’està ja veient en molts llocs. Torno a insistir que l’actual configuració de la geopolítica mundial obliga a refer en alguns aspectes l'organització de la UE si no volem convertir-nos en un conjunt d’estats marginats, impotents i en recessió. De forma molt simple indico alguns objectius que ens cal definir, copiant d’altres espais ja coneguts o creant noves formes d’estats, amb noves característiques.
1. Més unitat política, econòmica, financera i militar. No és equivocat pensar que el present segle pot ser escenari de nous enfrontaments (econòmics, polítics, i fins i tot bèl·lics...) com ho van ser les primeres dècades del segle passat. Ara hi ha tres unitats polítiques mundials preparades per poder participar en les confrontacions i en els acords (EUA, la Xina, i Rússia), però n'hi ha una quarta (la UE) que, tot i tenir un pes molt important, tant en nombre d'habitants com en volum de producció econòmica, no està en condicions d’enfrontar-se amb cap de les tres. La raó és molt simple: amb formes polítiques diferents (estats democràtics, estats federals, o estats autocràtics) les tres potències citades tenen un poder polític unificat amb capacitat de negociar, d'enfrontar-se o de lluitar. La UE no ho té, ja que les possibles decisions dels òrgans de Brussel·les o d’Estrasburg no tenen efectivitat negociadora sense tenir abans l’acord, per majoria o per unanimitat, dels 27 representants dels estats membres. És clar que mentre la UE no tingui políticament el caràcter d'estat federal, no disposi d’un veritable mercat únic en temes econòmics i financers, i fins i tot (tenint en compte el que passa amb l'OTAN), d’algun tipus d'exèrcit europeu, no estarà en condicions de poder ser un quart poder amb una certa presència i influència en els afers globals.
2. Més ciència, tecnologia i talent. Deixant de banda l’enorme extensió de Rússia, és clar que la superfície d’Europa és relativament petita i es caracteritza per una insuficient quantitat de recursos naturals, especialment de tipus energètic i mineral. Això va fer que l’extraordinari creixement de l’economia europea necessités, durant segles, importar molts recursos d’arreu. Aquesta era fins ara una característica negativa, però la utilització directa del sol i de l’aire ho està millorant molt en el primer cas, i l'economia circular en el segon. Per tant, disminueix la nostra històrica dependència. Hem de ser conscients que la nostra principal riquesa és ara, i ha de ser encara més, el talent humà, i per tant el creixement de l’activitat científica i la utilització pràctica dels coneixements a través de noves eines tecnològiques.
Acabo amb un resum del que em preocupa ara perquè veig que no s’està impulsant prou per part dels governs des del nivell local fins a l'europeu, però especialment català i espanyol. Ho faig amb una llista de paraules o frases que poden ser enteses com a orientació: a) Europa, estat democràtic i federal. b) Mercat europeu lliure, però regulat. c) Unitat financera i bancària. d) Exèrcit federal europeu. e) Consum més sostenible energèticament i en materials. f) Prioritat per l’educació i la formació, tant dels nascuts aquí com immigrats. g) Augment d’activitat científica i tecnològica. h) Acceptació de turisme de qualitat.
Voldria encomanar aquesta preocupació per la seva urgència.
