13/06/2022

Corporativisme humorístic

2 min
Una imatge de '3 minuts'

El 33 ha estrenat 3 minuts, un torneig ràpid de monòlegs. Setze persones escollides en una selecció prèvia competeixen entre elles en quatre rondes. Una final decidirà el guanyador. La mestra de cerimònies és la còmica Charlie Pee, que, a la vegada, forma part del jurat amb tres humoristes més. Puntuen l’originalitat, la gestió del temps, la posada en escena i els acudits. El públic assistent atorga una puntuació extra al seu favorit. La dinàmica sembla perfecta com a plataforma per descobrir nous talents en l’àmbit de l’humor, amb la particularitat afegida que hi ha un criteri paritari que integra les dones en un àmbit d’on tradicionalment han estat excloses. 

Ara bé, el resultat del 3 minuts és difícil de pair. Si aquests van ser els setze millors, com devien ser els altres. Malgrat la bona voluntat dels participants i que tots semblen bellíssimes persones, els monòlegs fan patir. Tots els comediants mereixen la solidaritat de l’espectador. Des d’un trastorn mèdic fins al veganisme, passant per les vicissituds de qualsevol opció sexual, tothom t’explica els seus traumes. Un repertori de vides incompreses i dificultats existencials per les quals sents tota l’empatia del món. Charlie Pee se suma al modus operandi amb la particularitat que ella ho fa cridant. Deixa anar tres “puta” en quaranta-cinc segons i dues “polla” en nou segons, depenent de la jornada. De fet, l’art de la fel·lació en diferents modalitats i nivell d’entusiasme és un dels llocs comuns on van a petar la majoria de participants. Les mamades són la panacea de l’humor, l’ingredient infal·lible per estimular la rialla de l’espectador. Per repetició ha perdut l’efecte, però hi insisteixen. 

Tot i la incorporació del feminisme i la desinhibició sexual com a temàtica reivindicativa, l’stand-up autòcton i l’ibèric en general s’han encallat en els tòpics i en uns patrons tan semblants com poc exigents. Cada vegada és més flagrant el vocabulari limitat, una retòrica precària i plena de crosses (“o sigui”, “en sèrio” i “joder” com a exemples), el salvavides de la paraulota i l’insult com a espurna desesperada per al remat, unes experiències comunes basades sempre en el jo i, en conseqüència, una sobreexplotació de la quotidianitat a la qual ja no es pot donar més voltes. El 3 minuts és l’espai perfecte per confirmar-ho. Se n’han emès dues rondes i hem vist la meitat dels participants, i l’homogeneïtat de la proposta diu molt poc de la capacitat d’innovació i del poc esforç per marcar les diferències. Ningú aposta per la creativitat, sinó per la fe en ser el més simpàtic i graciós. O per tenir la vida més miserable. No s’aprecia un treball de guió per singularitzar-se. I el més sorprenent és que a l’hora de votar, el jurat és d’una generositat aclaparadora. Quan han valorat l’originalitat no han baixat del set sobre deu, en una demostració de condescendència i benevolència infinites. Al capdavall, amb això de l’humor hi ha una autocomplaença que abaixa el llistó. “Avui tenim programón” i “quin nivelazo” són els lemes habituals de la grandiloqüència corporativista del gremi per vendre un peix cada vegada menys fresc.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió