1. Durant anys i panys, cada setmana he passat dos cops per sota de la via del tren de Sant Feliu de Llobregat. En els últims mesos, la murga de les obres de soterrament de la línia obliga a fer una volta en cotxe que, a vegades, ni el GPS sap dir-te on has anat a parar. L’obra, tanmateix, era absolutament necessària. Una prioritat. No era un caprici dels veïns de la capital del Baix Llobregat, que feia quatre dècades que maldaven perquè la via no dividís el poble. Era una pega per a la circulació, una constant d’accidents de vianants a l’hora de travessar la via i, per als més desesperats, la infraestructura oferia molts punts des d’on era molt fàcil tirar-se a la via. El novembre de 2019, finalment Adif adjudicava l’obra a Acciona Construcción per 62,6 milions d’euros. Qui podia arribar a pensar que, d’aquest total, algun polític se n’emportaria una comissió de sotamà?
2. Cinc anys després, i per culpa d’un pelacanyes amb ganes de venjança, hem sabut que la comissió se la repartien el mateix ministre de Transports, José Luis Ábalos; la mà dreta de Pedro Sánchez, Santos Cerdán, i el mateix Koldo García, el protagonista tapat de la novel·la. És el secundari que, quan esdevé protagonista, sacseja tota la història i fa trontollar el govern del PSOE, que ja s’agafava amb pinces. La seva venjança demostra que, des de fa una pila d’anys, en Koldo ja va veure a venir que a l’hora de la veritat –que és l’hora que es destapa tota la mentida– a ell el deixarien caure sol, li encolomarien tots els morts i seria un cap de turc de manual. Com que s’ensumava que Ábalos i Cerdán el durien a vendre, els va enregistrar les converses. No hi havia telèfons pel mig, no hi havia guàrdies civils que els gravessin les converses. Era ell mateix provocant que els altres dos, amb tot el poder que tenien, cantessin en un entorn que es pensaven que era segur i d’absoluta confiança. Però això és Espanya i Villarejo ha ensenyat a tothom que, com més converses privades i comprometedores tens de la gent, més rocs a la faixa guardes per poder utilitzar segons et convingui.
3. La corrupció i les comissions, doncs, continuen sent el pa nostre de cada dia a Espanya. A Catalunya, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. El que encara sorprèn, en aquests casos, és que les empreses constructores adjudicatàries se n’acostumin a sortir com si res, quan són aquestes grans companyies les que permeten alimentar tot aquest joc pervers de les morterades de sotamà. Per guanyar un concurs públic, per obtenir una adjudicació, les grans constructores continuen untant qui faci falta –partits, ministres, assessors, pelacanyes– per tal d’assegurar-se un contracte de nassos. Que dels 62,6 milions d’euros que Acciona hauria rebut d’Adif n’hagués de pagar prop de mig milió al trident Ábalos-Cerdán-Koldo és la xocolata del lloro, per a l’empresa. Una propina que ja entra dins del pressupost de l’obra, en una comptabilitat paral·lela.
4. Fins ara semblava que Pedro Sánchez se’n sortiria. Junts i ERC necessiten que segueixi al poder per allò de l’amnistia i dels indults, Sumar té molta por a la dreta i els bascos –com sempre– ja esgarraparan algun benefici de sostenir-lo com a cap de govern. Però les peces que cauen cada cop estan més a prop de Sánchez. Les acusacions per un germà col·locat i recol·locat són flagrants, la sospita que el fiscal general obeïa ordres de la Moncloa per empastifar la parella de Díaz Ayuso és molt greu i, per acabar-ho d’adobar, El País i la SER li estan girant l’esquena d’una forma evident. La darrera vegada que va estar contra les cordes, Sánchez va convocar eleccions i, contra tot pronòstic, continua vivint a la Moncloa. Ara potser no serà tan agosarat de jugar-s’ho tot a un altre cara o creu.
