DONA’M JOC

Alguna cosa no fem bé

Sembla que la febre del 8 de març ja hagi passat. Durant unes setmanes tot era lila, tothom parlava de l’empoderament de la dona i deia que hi havia un suport infinit a tot el que al gènere femení ens pogués preocupar. Si s’ha de fer vaga perquè les dones tinguin els mateixos drets, endavant, però he acabat pensant que el que més gràcia us feia era la vaga, el fet d’aturar-se i reivindicar. Sortir al carrer agrada molt, i més si el que cridem és alguna cosa en què creiem profundament.

Però la cosa no s’acaba aquí. El 8 de març no és només una setmana, el seu esperit hauria de durar eternament, fins que s’aconsegueixi el que s’està buscant: la igualtat. No és només feina d’una setmana o quinze dies abans. Sí, es fan uns espots publicitaris boníssims, uns articles dignes de tenir al menjador de casa i uns programes que podries analitzar durant un mes sencer, ¿però on és realment el que estem buscant? ¿On es produeix el canvi? Jo, de moment, no l’estic veient. Funcionem com màquines. ¿Aquesta setmana toca això? Doncs vinga, va, sortim al carrer, la setmana vinent ja hi haurà alguna altra cosa. ¿Però creieu de veritat en el que esteu reivindicant o no? Perquè si només és pur postureig, és sortir al carrer, pintar-se la cara, fer alguna foto per a les xarxes socials, llavors tenim un problema. I greu.

Per què us dic tot això? Perquè l’altre dia em vaig indignar moltíssim quan vaig assabentar-me que l’entrada més cara per veure la final de la Champions femenina a Budapest costa 3 euros. És a dir, que la més barata és gratis. Quin valor li estem donant al nostre futbol? ¿De debò que una final d’aquesta dimensió no val més de 3 euros? Si no comencem a donar valor a les coses no ens prendran mai seriosament. Esclar, volem que s’ompli l’estadi, ¿però en quines condicions? ¿Regalant el nostre futbol? Per a mi és com si menyspreéssim tota la feina que han fet els dos equips per arribar a la final. Les entrades de la final masculina l’any passat anaven dels 70 als 450 euros, sense comptar els preus a què devien arribar a la revenda. Jo estic convençuda que si comencem a posar-nos un valor que no sigui tan baix la gent també començarà a valorar més el nostre futbol. I si no volen venir, que no vinguin. Que els que hi siguin sàpiguen que hi són i que han pagat per un partit que val molt la pena. Comencem a valorar-nos perquè ens puguin valorar.

Més continguts de