09/05/2022

Coses que passen

4 min
Dos caçadors persegueixen una guineu a lloms d'un cavall de fusta, en un gravat de l'època victoriana.

No sé si deuen ser els efluvis de ridícul que desprèn aquell cartellet de Govern Alternatiu de Catalunya; o bé que l’obligació de defensar sempre i en qualsevol circumstància allò que fa o diu, allò que deixa de fer o calla, el govern d’Espanya –és a dir, la manca absoluta d’autonomia política i discursiva del Partit dels Socialistes–, el que ha bloquejat la natural intel·ligència de qui va ser alcalde de la Roca del Vallès i ministre de Sanitat. Però dijous passat el senyor Salvador Illa no va tenir un bon dia.

Entrevistat llargament a El matí de Catalunya Ràdio, Illa criticà que ERC no hagués votat a favor del decret de crisi motivat per la guerra a Ucraïna, i considerà “un error gravíssim” que, en protesta pel Catalangate i per l’actitud desmenjada del govern Sánchez davant l’escàndol, Pere Aragonès “hagi congelat la taula de diàleg” entre els executius de Madrid i Barcelona.

A veure: a la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, siguin o no votants seus, ¿el “president del Govern Alternatiu” ens pren per imbècils? ¿Li sembla decorós imputar a Aragonès la congelació de la taula de diàleg quan, després d’una reunió més aviat protocol·lària a mitjan setembre de 2021, la dita taula porta nou mesos sense ser convocada per qui té la potestat i la responsabilitat de fer-ho, és a dir, Pedro Sánchez? 

L’inquilí de la Moncloa s’ha passat dos-cents quaranta dies donant allargues, dient que hi havia altres prioritats (la pandèmia, la guerra...) i, darrerament, ignorant per complet la taula en qüestió. ¿I ara la culpa de la paràlisi del diàleg és del president Aragonès perquè aquest –les comunicacions del qual han estat espiades com si es tractés d’un perillós terrorista– va dir durant les jornades del Cercle d’Economia que en les presents condicions, amb el CNI escoltant sota la taula, no hi pot haver ni taula ni diàleg? Bé, de fet ell ho va dir de manera més delicada... Es pot entendre que, convertit en un dispensador de vaselina, el PSC –vaja, la seva cúpula rectora– pensi que tothom ha de fer igual. Però als despatxos del Casal Joan Reventós haurien d’acceptar que hi hagi altres actors polítics per als quals dialogar políticament amb un govern i, al mateix temps, ser espiats pels aparells estatals que aquell mateix govern (diu que) controla, constitueix un remenat immenjable.

Però el “president alternatiu” Illa no en va tenir prou amb això. En el curs de la mateixa entrevista, i davant la insistència de les preguntes sobre la gravetat d’un espionatge tan ampli, indiscriminat i –pel que anem sabent– en la majoria dels casos sense cap cobertura judicial, el primer secretari socialista respongué: “Que t’espiïn, malauradament, són coses que passen”. Com els accidents de carretera o la caiguda de llamps, quan hi ha tempesta...

Per segona vegada en el mateix matí, el líder de l’oposició insultava la intel·ligència dels seus conciutadans. A veure, senyor Illa, “coses que passen”... on? A la Turquia d’Erdogan, al Marroc de Mohamed VI, a l’Egipte d’Al-Sissi, a la Rússia de Putin, a la Bielorússia de Lukaixenko, a la Xina de Xi Jinping, a l’Azerbaidjan d’Ilham Alíev..., sens dubte. ¿Aquests són els països, els règims en què vostè s’emmiralla i que considera models de governança per a Espanya i Catalunya? Espero sincerament que no. D’acord que, en el proper cicle electoral, vostè vulgui disputar-se amb Vox les escorrialles de Ciutadans. Però, a qualsevol preu?

A còpia de repetir-los durant tants anys, els gestos de submissió i d’acatament a les ordres i als interessos tàctics de Ferraz i –quan està en mans socialistes– de la Moncloa s’han convertit, per als dirigents del PSC, en una segona naturalesa. I així es dona la paradoxa que, davant d’una crisi tan seriosa com la de l’espionatge, el soci de coalició de Pedro Sánchez, Unides Podem, té plena llibertat per discrepar del PSOE, per exigir responsabilitats, per demanar la dimissió de la ministra Margarita Robles, etcètera; i no passa res: l’interès mutu manté lligada la coalició de govern. En canvi, el PSC, partit teòricament sobirà federat al PSOE i que, per tant, hauria de gaudir de marges molt més amples de confiança i de maniobra, apareix emmordassat o lobotomitzat: incapaç d’emetre ni una sola nota crítica o dissonant enfront dels desplantes de la senyora Robles; sense voluntat ni ganes de desmarcar-se del discurs de "todo por la patria" de la triple dreta blau-verd-taronja; captiu d’una pretesa lleialtat al partit espanyol que, des de la unificació socialista del 1978, no ha estat mai recíproca. 

I així, el mateix dijous 5 aquest diari informava que el PSC votaria en contra de la proposta d’ERC, Junts, la CUP i En Comú Podem de crear al Parlament una comissió d’investigació del Catalangate. “No és la via més adequada”, havia assegurat la vigília la portaveu del partit. ¿Més adequada per a qui, senyora Lluïsa Moret? ¿Per a les maniobres de diversió de Sánchez, per a la preservació del deep state, per al blindatge de la ministra Robles... o per a la dignitat del PSC?

Joan B. Culla i Clarà és historiador