03/06/2021

Cospedal, això és 'es colmo'

2 min

María Dolores de Cospedal, que va ser durant molts d'anys una de les persones més poderoses del partit més poderós d'Espanya (secretària general del PP del 2008 al 2018, durant els mandats de Mariano Rajoy com a president del partit i del govern espanyol, i també expresidenta de Castella-la Manxa, i exministra de Defensa), ha estat ara imputada dins el cas Kitchen –juntament amb el seu marit, Ignacio López del Hierro– per l'espionatge (presumpte, no cal dir-ho) a Luis Bárcenas. Diverses anotacions als quaderns de l'omnipresent Villarejo semblen haver decidit el molt conservador magistrat Manuel García-Castellón a imputar el matrimoni pels delictes de suborn, malversació i tràfic d'influències. Com diuen les cròniques de tot arreu, el cercle de la corrupció s'estreny cada vegada més entorn del PP i del seus diferents governs (també entorn dels que va liderar Aznar). Si vostè ho dubta, repassi els noms que han aparegut fins ara en aquest article –incloent-hi el del jutge de l'Audiència Nacional– i intenti decidir quin li sembla el més honest.

La nota tal vegada més agra la va donar la mateixa Cospedal, que aquest dimecres havia de comparèixer al Congrés de Diputats davant de la comissió parlamentària que investiga el cas Kitchen, però es va trobar que (com és preceptiu en aquests casos) la compareixença va ser cancel·lada tan bon punt es va conèixer la notícia de la seva imputació, a fi que la compareixença no pogués interferir el procés judicial. Cospedal va voler fingir que ningú l'havia avisada, que se l'havia feta anar fins al Congrés per no res, i que aquells que l'havien d'interrogar no s'havien presentat, mentre que ella sí que ho havia fet. “No hi ha ningú aquí? Jo sí que hi soc”, teatralitzava davant les càmeres allà presents. Feia veure que s'havia assabentat de la cancel·lació de la compareixença precisament pels periodistes, i es mostrava contrariada, ofesa i fins i tot aïrada, deambulant per escales i passadissos del Congrés amb maneres altives. Va respondre encesa a un reporter que li va demanar per la seva imputació (“Tu et penses que soc tonta?”) i va concloure que se li feia tot allò només per distreure l'atenció dels indults dels presos polítics catalans. Es va mostrar, en resum, com una persona important a qui uns desaprensius gosen destorbar amb una farsa indigna. Semblava una folklòrica a qui se li exigís posar-se al dia amb Hisenda.

El problema és que haver tingut altes responsabilitats de govern no eximeix de la gravetat dels delictes comesos. Ben al contrari, els agreuja, perquè són delictes comesos aprofitant l'avantatge d'una situació de poder. Cospedal (presumptament, una altra vegada) no és més que una delinqüent vulgar i d'una mena especialment baixa, com ho són tots aquells que la van (presumptament, presumptament) acompanyar en la comissió dels seus actes criminals. Que aquesta presumpta gentussa a damunt es mostri superba, ja és (com va dir en el seu dia el gran Pere Sampol a uns altres dirigents del PP) certament es colmo.

Sebastià Alzamora és escriptor