Cova de miserables
Una de les tradicions del Mediterrani és la producció de vi. Catalunya en produeix de fa molts anys, naturalment. Però la indústria d'aquí mai ha estat forta -fins fa quatre dies només produíem, segons Pla, vinassa-. Tampoc en som consumidors. Si mirem el rànquing mundial, descobrirem que l'encapçala Suïssa, on consumeixen 32 litres de vi per persona i any. El segon és Portugal. França, després de Dinamarca, n'ocupa el quart lloc, amb 27 litres per cap. Itàlia, el cinquè. I cal baixar fins al lloc 25è per trobar-hi Espanya, amb només 10 litres -Catalunya no se'n deu allunyar gaire-. Lamentem la poca presència dels nostres vins a l'exterior, però la realitat és que, malgrat el reeixit esforç dels darrers anys, som poc importants. Com que la producció ha vingut tradicionalment determinada pel consum intern, un baix consum ha deixat l'empremta lògica en la trama productiva.
Acabada la verema m'he posat en contacte amb amics productors i comerciants de vi -d'aquí i de fora-. M'interessa, com cada any, el preu que se li paga al pagès. A la Catalunya Nord el quilo de raïm s'ha pagat, enguany, al voltant d'un euro (1 €). Les denominacions d'origen -per exemple Banyuls- es paguen més. A Borgonya el preu ha estat al voltant dels dos euros (2 €) -inferior a l'habitual perquè la qualitat s'ha considerat pitjor que la de l'any passat-. Un productor del Priorat em diu que allí s'ha pagat a un euro i mig (1,5 €), encara que cadascú negocia el que pot. La nota l'ha donada el Penedès, on, finalment, s'ha tancat a un preu mitjà (estan asseguts?) de vint-i-set cèntims (0,27 €). El més car s'ha pagat a uns trenta-dos cèntims (0,32 €). Alguns productors han pagat una mica més per poder triar qualitat. Però el preu ha vingut marcat pels grans que tots tenim al cap. Ja ho veuen: misèria. A la regió de la Xampanya s'ha pagat a una mitjana de 5 € el quilo (a la web www.maisons-champagne.com hi trobaran detallat, municipi per municipi, el preu pagat). És a dir, que la matèria primera es paga a la Xampanya vint vegades més que al Penedès. I encara hi ha qui diu que el cava no té res a envejar al xampany! Potser que ho preguntem als pagesos... o al meu estómac. (Nota addicional: el raïm per fer l'Spumante a Asti s'ha pagat al voltant d'1,25 € el quilo; cinc vegades més que al Penedès.)
Altrament del que es pensa, la denominació d'origen cava és territorialment espanyola. Està sota el control del ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, i s'hi troben representades totes les comunitats autònomes que en produeixen. Ja ho veuen, de catalanitat, poca. I de qualitat, menys encara -és materialment impossible, a 27 cèntims el quilo de raïm-. En aquest sector, com en tants altres, Catalunya ha caigut en un parany que la caracteritza: els grans d'aquí (que, a fora, no ho són pas) han venut el país per quatre rals, i han arrossegat la resta. El producte s'ha desprestigiat fins a uns límits inconcebibles. Efectivament, el cava s'ha fet un nom internacional: el de vi gasificat barat, molt adient per elaborar " Spanish sangria ". Alguns bons i petits elaboradors de cava pateixen. Només ells saben la feinada que tenen per desempastifar-se de la marca cava i poder donar una certa categoria al vi escumós que elaboren.
Una Catalunya que vulgui regenerar-se necessitarà espolsar-se el caciquisme empresarial arrambat al poder que l'ha caracteritzada els darrers decennis. Començar de zero en molts sectors. Entre ells, el del cava. Impossible reparar el desprestigi. La rentada de cervell que el sector i els polítics han projectat sobre la població catalana ha estat fenomenal. Excepte el produït pels coratjosos elaboradors que he esmentat, estem davant d'un producte mediocre encimbellat pel patrioterisme barroer. Com sovint succeeix a casa nostra, quatre barruts han disfressat d'altes aspiracions nacionals el que només són miserables interessos particulars. De fet, el Penedès funciona com un gran cortijo -amb caixa d'estalvis inclosa- on quatre hereus exerceixen de duquessa d'Alba mentre la majoria de pagesos hi malviuen a l'estil santos inocentes . No podia sortir altra cosa que una imatge de marca lamentable que posa el nom de Catalunya en la llista del desprestigi enològic que alguns bons productors intenten contrarestar. Jo diria que, en cas d'una hipotètica independència, els capitostos del cava, i la seva denostada denominació, podrien quedar-se a la banda espanyola -bé, de fet, ja hi són-. Jo em donaria per satisfet que el país es quedés, simplement, amb els productors honestos de vi escumós.