Les últimes dades del mercat laboral han tornat a superar expectatives i confirmen una tendència sorprenent: l’economia catalana i l'espanyola mantenen el pols en un context europeu de refredament. En les últimes previsions de creixement del Fons Monetari Internacional (FMI) l’organisme internacional destacava l’espanyola com l’única gran economia que millora fins a un 2,5% aquest 2025. L’Airef i l'OCDE, però, adverteixen que les repercussions de la política de Trump –i la incertesa que genera– poden reduir aquest creixement, però mai per sota del 2,3%.
En un context en què s’espera que grans economies com l’alemanya i la francesa es quedin en un punt mort, l’excepcionalitat de l’economia espanyola comença a ser una constant. I la informació més recent del nostre mercat de treball indica que aquestes previsions no van desencaminades. Ens trobem amb dades rècord que no es veien des del 2008, inici de la crisi financera que ens va portar anys d’acomiadaments i feines precàries. S’ha creat nova ocupació, principalment a l’hostaleria i l’oci –que tendeixen a abusar de contractacions temporals i fixes discontínues–, però tots els sectors creixen. Catalunya ha tingut una de les millors campanyes de Setmana Santa que es recorden, amb gairebé 3,9 milions de persones treballadores en actiu. I amb un atur en mínims històrics –malgrat seguir sent dels més alts de la Unió Europea.
Tanmateix, aquest dinamisme econòmic, amb un mercat laboral actiu i amb cada cop menys atur i temporalitat, contrasta amb la radiografia de les condicions de vida a Catalunya. Les taxes de pobresa, malgrat les millores de l’economia i el mercat laboral, segueixen estancades. A més, una de cada quatre persones a Catalunya viu en risc de pobresa o exclusió social, i la pobresa infantil no deixa de créixer.
Tradicionalment, trobar una feina era una de les principals vies per sortir de la pobresa. Però en el context actual treballar ja no garanteix arribar a final de mes, o tenir una qualitat de vida mínima. Aquest fenomen crea el que es coneix com a “working poors”, i ens mostra com més de la meitat de les famílies que viuen en pobresa continuen sent pobres malgrat que algun dels seus membres trobi feina.
La pobresa laboral ens parla, d’una banda, de la precarietat dels contractes temporals, de feines a temps parcial no desitjades, de salaris baixos i de manca d’estabilitat. Però també d’una vida que és cada cop més cara –calen més de 1.600 euros al mes per poder viure dignament a Barcelona–, sobretot pel cost de l’habitatge. Malgrat l’augment dels salaris viscut els últims anys, encara queden molt per darrere de l’augment del preu dels lloguers, o de la compravenda d’habitatges lliures. I aquesta situació afecta especialment certs col·lectius, com les persones joves, les que tenen una baixa qualificació educativa, les migrants o les famílies amb fills i filles a càrrec, que estan sobrerepresentades en feines precàries.
Les millores salarials i laborals, doncs, són reals i indiquen un canvi positiu del model productiu. Però la seva traducció en benestar encara és parcial i desigual. La capacitat adquisitiva dels salaris s’ha començat a recuperar, i una part significativa dels nous llocs de treball són de millor qualitat. Tot plegat indica que alguna cosa s’està movent en la bona direcció, que hi ha espai per mesures com han estat els ERTOs, l’IMV o la reforma laboral. Però, més enllà de millorar aquests instruments, cal una fiscalitat més justa, serveis públics universals i inversions valentes en habitatge i criança. Perquè créixer no és suficient: cal repartir millor per viure millor.
