23/06/2012

Una crisi de tots?

3 min

Culpa compartida. Aquesta setmana m'ha tornat a passar. Fent un cafè amb un company, la conversa ha derivat de manera inevitable cap a aquesta maleïda crisi. I sí, un cop més m'he hagut de sentir aquell argument tan suat que diu que tots en som responsables, de la crisi, per haver estirat més el braç que la màniga. Doncs no senyor! Ni tots hem gastat per sobre de les nostres possibilitats ni es pot ser tan neci per equiparar les responsabilitats. ¿És tan culpable l'immigrant que treballava a la construcció i que va decidir comprar-se un pis de 60 metres quadrats, després que al seu banc li posessin una catifa vermella i un crèdit del 120% del valor de l'immoble, com el malparit que va contribuir a arruïnar, per exemple, Bancaixa i que ara pretén cobrar una indemnització de 14 milions d'euros? Si fem cas dels càstigs dels tribunals als malversadors, la resposta és sí. I aquí és on hi ha la part més indignant d'aquesta crisi. Segurament, els traus que hem d'anar posant als cinturons ens farien menys nosa si poguéssim creure en la justícia. I això, avui, vol dir veure una colla de fills de puta amb noms i cognoms entre reixes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Gàngsters impunes. Crec que és absolutament inacceptable aquesta sensació d'impunitat que envolta determinades actituds. ¿No hi ha cap responsabilitat per a alguns bandits disfressats de banquers que han falsejat els comptes de les seves entitats i han fet de trilers per prendre el pèl als més dèbils de la societat? ¿I tampoc per a alguns gàngsters vanitosos amb vestits de polítics que han malversat a mans plenes els diners que eren de tots? ¿Parlem d'aeroports sense avions, de palaus de congressos sense públic, d'aparcaments en els quals mai no hi ha estacionat ni un cotxe, de tramvies amb recorreguts demencials sense passatgers, de cases de cultura faraòniques i sense llibres, de trens de gran velocitat sense usuaris, de piscines climatitzades sense aigua? ¿Parlem del president d'una diputació al qual cada any, ves quina casualitat, li toca la loteria de Nadal i així blanqueja alguna cosa més que el seu esperit? ¿Parlem de l'Ajuntament de Moià, que trigarà gairebé un segle a pagar el deute provocat per l'anterior consistori, o millor encara, parlem del de Pioz, a Guadalajara, que necessitaria més de set mil anys per fer net després de la gestió d'un individu que continua passejant pels carrers com si res no hagués passat?

Els poders fàctics. Ens toca viure una època incerta i plena de convulsions, però que també du associada la sensació d'una presa de pèl immensa i col·lectiva. Em refereixo a uns poders polítics, judicials i mediàtics que són capaços de criminalitzar amb més contundència una protesta al carrer que les actuacions immensament més verinoses provocades per uns pocavergonyes amb patent de cors. I també a uns anomenats mercats que són, en realitat, els veritables poders fàctics a l'ombra i que campen sense control al costat d'altres elements nocius, com les agències de qualificació del risc, unes eines que són sobretot útils per als especuladors que busquen el guany fàcil amb l'enfonsament del deute sobirà.

Tulipes i totxos. Al segle XVII Holanda va viure una crisi al·lucinant a causa del costum dels ciutadans més rics de guarnir els seus jardins amb les tulipes més ostentoses. La bogeria va arribar al límit de pagar per un sol bulb 5.500 florins (275.000 vegades el preu d'un quilo de blat!), mentre la societat embogia en una carrera frenètica -que incloïa autoritats, horticultors i, sobretot, especuladors- que només podia acabar com el rosari de l'aurora. D'un dia per l'altre -literalment- va desaparèixer la demanda de tulipes. Llavors, tothom volia vendre i ningú no volia comprar, mentre els preus queien per sota terra i la ruïna abraçava els que no s'havien sabut desprendre a temps dels bulbs. Diuen els savis que els errors no són necessàriament dolents si serveixen per aprendre a no tornar-los a cometre. Canviïn tulipes per maons i faran bona aquella altra expressió que afirma que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Perdó... amb el mateix totxo!

stats