Crítica de moda
Els hem vist, de vegades, vestits d’allò que se’n diu d’esport, que vol dir que van en texans (uns texans molt nous i rígids). Van d’esport per fer veure que descansen uns quants dies i per fer alguna declaració als congressos d’estiu del partit. Però ahir els vam veure de gala. I tots de gala, enxubats als escons, tan arreglats per demostrar el fervor monàrquic que els amara, formaven una tropa devastadora. Ells, com pingüins de zoo amb avitaminosi, tristos i incòmodes, amb les robes i les cares clivellades de plecs previsibles. Les dones, de coloraines, amb els genolls segellats l’un amb l’altre, no fos cas que algú els fes una foto pensant en Sharon Stone. Amb els vanos, pels fogots, amunt i avall. El maquillatge de totes elles, que potser havia estat ufà i fresc a primera hora del matí, a les dotze ja s’havia desgraciat sense remei. Soraya Sáenz de Santamaría duia una mena de vestidet blanc, curt i ample, que ressaltava la seva poca estatura i que s’assemblava perillosament al que duien les dues criatures reials. Va ser ella qui, a l’hora del besamans als quatre éssers superiors, va fer la genuflexió més grotesca, elàstica i servicial.
Moltes mostraven els braços nus. I des de la tele aquells braços es veien pelleringosos (perquè l’edat és sempre més forta i perversa que el body pump ) mentre les seves propietàries s’esforçaven a subjectar lluny, tan lluny com podien, els telèfons mòbils que havien de fer les fotos (no era qüestió de treure les ulleres de llegir). Combinaven vestits blaus amb mantons roses, vestits grocs amb xals verds. Qualsevol hauria dit que aquells vestits eren en realitat els estocs sobrers d’una botiga hindú de les que hi ha al Raval. Les bosses de mà que duien totes, brillants i petites tal com mana la moda, de lluny semblaven entrepans embolicats amb paper de plata. Fi.
