Els crítics i els vàndals

Criticar la gestió que fan els polítics per afrontar la pandèmia no és ni s’ha de confondre amb cap tipus de negacionisme, però sortir a encendre el carrer contra les mesures sanitàries no és formular cap crítica, sinó, molt possiblement, incórrer en una impostura de conseqüències socials i polítiques indesitjables. El digital Eldiario.es publica una entrevista a Amós García, president de l’Associació Espanyola de Vacunologia, que alerta que el pitjor efecte secundari que podria tenir la vacuna contra el covid-19, quan existeixi, seria no posar-se-la. De manera semblant, la resposta més nècia a les vacil·lacions, les contradiccions i les arbitrarietats dels governants deu ser sortir a cremar contenidors i/o saquejar botigues, com ha succeït a Barcelona, Madrid, Bilbao, Màlaga o Logronyo, en companyia dels negacionistes i dels escamots d’ultres impulsats des de Vox, i molt probablement també des d’entorns propers al PP.

És obvi que la resposta institucional a la pandèmia s’ha polititzat des del primer moment i des de totes les bandes i els posicionaments possibles, i encara més a l’estat espanyol, on la més mínima fotesa és polititzada fins a l’exacerbació. Però com que la causa de tota aquesta situació és una emergència de salut pública, els ciutadans hauríem de mirar d’afrontar-la, ni que fos per variar, amb el cap fred i no com si fos una final de futbol, en què cadascú desitja que els seus no tan sols guanyin sinó que passin per damunt del contrari. Que es limitin o fins i tot se suspenguin llibertats per combatre una malaltia és dolorós i no s’ha d’acceptar submisament i sense debat, però aquest debat s’hauria de sustentar en arguments sòlids, molt principalment de tipus mèdic o científic. Personalment, quan surten als mitjans experts com els doctors Salvador Macip o Antoni Trilla, o com ho feia aquest diumenge mateix el doctor Ramón Bengoa a Catalunya Ràdio, i alerten de la situació en què ens trobem o critiquen les actuacions dels governs espanyol, o català, o del govern que sigui, procuro parar l’orella perquè sé que rebré informacions o reflexions de qualitat. Quan qui surt a fer la crítica és algun dirigent polític, aquesta confiança desapareix.

És completament lògic que hi hagi descontentament, ràbia i fins i tot ira entre la població, perquè no pot ser d’altra manera quan cada dia més persones estan sense feina, sense ingressos i sense cap més perspectiva que la pobresa. Però si permetem que la desesperació doni camp per córrer als llops de la dreta extrema i de l’extrema dreta, disfressats de xotets defensors de la classe treballadora, aleshores sí que serem manipulats de mala manera. I, cosa que és pitjor, amb la col·laboració entusiasta d’aquests sectors que són tan d’esquerres que surten a calar foc als carrers de bracet dels neofeixistes i altres parents seus. Fer crítica a partir de la raó és més avorrit que causar emocionants destrosses en carrers i negocis, però en aquest moment és més necessari que mai protegir-se en la racionalitat.