Una crucifixió mediàtica... / ...i un masclisme imperant
Una crucifixió mediàtica...
Tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. Dominique Strauss-Kahn, a més a més, té unes imatges que han estat el seu final polític, la seva expulsió del poder i la seva crucifixió personal.
Tant se val que a França el Consell de l'Audiovisual prohibeixi, des de l'any 2000, que es mostrin imatges de persones detingudes emmanillades si encara no han estat jutjades. Si tot el món havia vist el director del Fons Monetari Internacional detingut, perquè les autoritats americanes han tingut interès que es difonguessin a tort i a dret, no era lògic que els mitjans de París poguessin mantenir-se fidels a l'ètica periodística i deixar de mostrar l'home que era, fins dissabte, el polític més ben valorat i el possible successor de Sarkozy.
A França, recuperats del xoc inicial de la notícia però encara indignats per la vergonya mediàtica a la qual s'ha exposat DSK, sis de cada deu ciutadans consideren que el pobre home ha estat víctima d'un parany. A partir d'aquí, com si fos una novel·la d'Agatha Christie, qui més qui menys especula qui hi surt guanyant deixant el presumpte violador en fora de joc. Les teories dels complots són diverses. Això li han fet per jueu, o per francès, o perquè a Wall Street els feia nosa, o perquè és l'estil Sarkozy de treure's rivals de sobre o perquè Martine Aubry ara no tindrà contrincants entre els socialistes francesos. Tots hem llegit moltes novel·les. Tots sabem ensumar el contraespionatge de tres hores lluny. Però dels fets en sabem ben poca cosa.
Avui DSK haurà de tornar a declarar. El gran jurat decidirà si s'han de formalitzar els càrrecs. De moment, ell nega els delictes d'agressió sexual i intent de violació. Presumpció d'innocència, doncs, al cent per cent.
...i un masclisme imperant
Habitació 2806 de l'Hotel Sofitel del carrer 44 de Manhattan. Dissabte al migdia, a l'hora del check-out, una dona de la neteja, vídua, d'origen guineà, entra a l'habitació. Vint-i-vuit minuts més tard, segons les càmeres de seguretat, Dominique Strauss-Kahn, vestit, se'n va de l'hotel. La dona el denuncia, detenen DSK a dins de l'avió que l'havia de dur a París, ella l'assenyala en una fotografia i, després, es reafirma en una roda de reconeixement. Ella diu que no sabia qui era l'home que la va violar amb dos intents de sexe oral i sodomia. L'advocat de DSK, Benjamin Brafman, nega els fets perquè assegura que el director de l'FMI, a l'hora dels fets denunciats, estava dinant amb la seva filla. Després, ja no dinava amb la filla. L'endemà -alertat per les evidències de les proves d'ADN- ja filtrava que, si havia passat alguna cosa, havia estat de manera consentida. L'advocat d'ella, en canvi, assegurava que res del que havia succeït a l'habitació era de mutu acord. I no sabem res més. La resta, fins ara, és fabulació, comentaris de bar i articles de premsa.
Doncs bé, la sorpresa i la decepció és que, tant als mitjans com en el meu entorn, no he parat de llegir i sentir comentaris d'homes que han emprat un llenguatge que ha tendit a suavitzar la gravetat del cas. Se'n fa broma, es parla de "pitopàusia", de pujada de testosterona, "del poder té aquestes coses", de trastorn narcisista i, a tot estirar, de conducta condemnable. No fotem. DSK està acusat d'agressió i violació. No és un escàndol sexual, no és un vell verd que va calent. I si hi va, que se la peli tot sol. L'acusació és molt més greu.
Un escàndol sexual és que t'emboliquis amb la becària de la Casa Blanca i que se sàpiga. Una violació és un delicte. Molt greu.
