Els que se salten la cua

Saltar-se la cua és de llestos. Són els mateixos que aparquen d'una revolada mentre esperes que el conductor surti de la plaça d’aparcament sense obligar-lo a maniobrar per damunt del teu cotxe. Són els mateixos que fan veure que no hi ets quan arriben a la cua del supermercat o a la parada de taxis, els mateixos que no veuen que de les dues fileres se’n fa una, els que confien en l’educació dels altres. Els mateixos que quan arriben a un lloc de responsabilitat -que ells anomenen poder- donen feina al cunyat i a la cosina sense capacitació. Ells mateixos acostumen a arribar al vèrtex de la piràmide amb altres mèrits que no depenen de la meritocràcia.

Saltar-se la cua és cosa de president de comunitat autònoma gestionada amb el capellà i l’apotecari, de bisbe que s’ha cregut realment que Déu l’ha ungit príncep, d’alcalde caciquil. Saltar-se la cua és de militar salvapàtries.

Saltar-se la cua de la vacunació és viure una realitat paral·lela, i els que ho fan no es poden ni arribar a imaginar per un moment com estan de farts d'ells els ciutadans. Els que se salten la cua de la vacunació no arriben a la sola de la sabata dels veritables servidors públics, que la realitat ens demostra que són a les caixes del súper, a la guàrdia de l’hospital, a la neteja de l’edifici, a l’oficina de cara al públic, dutxant els avis a les residències.

Saltar-se la cua no és una anècdota. Ho fan perquè els deixem.