La cultura de l'esforç

Les societats viuen de tòpics que reflecteixen la ideologia dominant. Els tòpics són afirmacions no analitzades que, a base de repetir-les, es converteixen en veritats inqüestionables. Un dels tòpics recurrents, d'uns anys ençà, és que s'ha perdut la cultura de l'esforç. Un argument amb molta acollida a Catalunya, que ha fet de la laboriositat un dels llocs comuns de la seva identitat. El discurs de Guardiola en rebre, el 2011, la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya, amb la invitació a llevar-nos d'hora i treballar de valent, és un text canònic d'aquesta cultura, pronunciat amb una elegància retòrica i una claredat expositiva gens habitual entre els senyors diputats. Però segons el tòpic, l'esforç està de baixa, perquè una idea equivocada de la llibertat ha provocat una pèrdua d'autoritat a les famílies i a l'escola.

Sovint els mateixos que afirmen que les noves generacions s'han deixat endur per la comoditat, la facilitat i la mandra diuen que tenim la joventut més preparada de la història. ¿En què quedem? Si estan tan preparats algun esforç deuen haver fet. O és que tan alta preparació els ha caigut del cel? El problema és que tanta preparació no té premi. És cert que gran part de les noves generacions no han conegut penúries com les de la postguerra i del franquisme. Si esforç vol dir aguantar les patacades de la vida, desgraciadament ara en tenen una gran oportunitat. El discurs de la cultura de l'esforç no deixa de ser un exercici narcisista de la gent que ja comencem a ser grans. Nosaltres sí que ens ho vam haver de guanyar.

Dir que s'ha perdut la cultura de l'esforç és transferir la responsabilitat que les coses vagin malament a les noves generacions. I, a la manera americana, convertir en culpables de la seva desgràcia les persones que ho passen malament. Pobresa, exclusió, dificultats econòmiques, alguna cosa deus haver fet malament. No t'has esforçat. El perdedor com a culpable: el tòpic comença a quallar a casa nostra malgrat estar profundament allunyat de la cultura catòlica tan celebrada per alguns com a matriu de la mentalitat del país.