La curiosa vena anglesa dels socialistes

Quan hi ha temporal al mar del Nord, els anglesos afirmen amb un somriure que el continent està aïllat. Quan hi ha crisi a la Península, els espanyols asseguren indignats que hi ha algú que els vol mal. Ara és la pèrfida Merkel; en una època no tan llunyana va ser un contuberni judeomaçònic, i sempre, sempre, sempre els catalans incòmodes, insolidaris i insaciables, que no parem de burxar. Són dues aproximacions gracioses i simptomàtiques a la realitat. Els anglesos no necessiten anar contra ningú per autoafirmar-se: fan girar el món al seu voltant i es queden tan amples. Els espanyols, en canvi, no acaben d'entendre per què el món gira sense tenir-los mai prou en compte. Quan ja es pensaven que havien pujat a la locomotora de la Història, de cop s'han trobat de nou al vagó de cua. Oh, sorpresa! Llavors han hagut de tirar de la solució universal (tret del susdit cas britànic): no hi ha res que uneixi més un matrimoni que una mare-sogra a la qual criticar. Si no ets anglès, tria un bon culpable i, au, a viure! Darrerament, però, contradient les llei de l'antropologia social, a casa nostra s'ha produït un fenomen estrany: el PSC s'ha anglicitzat, no per cap pruïja antieuropea, sinó per un estrany atac de flegma aïllacionista. De manera que quan tot el catalanisme ha optat pel concert, ells han decidit que el catalanisme està aïllat.