09/11/2018

Tres dones kurdes a París

4 min

Periodista i activista social"La impunitat és la recompensa que s’atorga al terrorisme,... quan és d’estat"

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Eduardo Galeano

Vuit trets a boca de canó, amb silenciador i al clatell. Aviat farà sis anys i al cor de París. I es va fer un silenci eixordador que encara perdura. A terra queien, executades al migdia i enmig d’Europa, tres activistes kurdes: Sakine Cansiz, Fidan Doğan i Leyla Şoylemez. No m’estalvio les primeres vergonyoses hipòtesis institucionals –versió oficial, versió d’oficials–: "Revenja dins del moviment kurd PKK" o "Lluita entre faccions". Era un 9 de gener del 2013 al Centre d’Informació del Kurdistan de la capital francesa, al carrer La Fayette 147. Contra la mentida oficial, pocs dies després era detingut Ömer Güney, infiltrat turc al si del moviment des de feia dos anys. Diria que un dels pocs diputats d’algun lloc d’Europa que s’hi van desplaçar davant la gravetat dels fets, tot just l’endemà del crim d’estat, va ser Quim Arrufat per la CUP.

Amb el temps, però, no va ser l’únic mort. Aquell únic acusat, ultranacionalista turc amb connexions més que acreditades amb els serveis secrets turcs –el MIT–, va morir sota aquella catalogació tan negra i criminal que rebla "en estranyes circumstàncies". I aquí pau i després guerra. Va morir estranyament en un hospital, poc abans que hagués d’arrencar el judici i després d’un pla de fuga fracassat. Sense acusat ja no hi havia res a jutjar i, mort rere mort, es va consagrar de nou la vella i roïna impunitat. Cop de carpeta i cop de silenci, malgrat que la mateixa instrucció i les investigacions policials ja apuntaven directament al 'derin devlet' –el 'deep state' en la versió d’Erdogan–. Manuel Valls, aleshores ministre de l’Interior, va afirmar categòric que arribaria fins al final. Però el final va ser una altra mort fosca i mai aclarida. L’espiral del clavegueram rutlla així. I tampoc serà la primera vegada que si la cosa queda lluny, alcen la veu indignats; i si passa massa a prop, callen de cop. Amb els 1.200 vols secrets de la CIA sobre la UE reforçant el Guantánamo global va passar una cosa semblant i aleshores algú va escriure: "Y así estamos. Engañados pero muy contentos, porque no se puede probar que somos ayudantes del verdugo".

Tres dones kurdes, lluitadores i compromeses, cotitzen res o poc al mercat cínic de la hipòcrita política internacional. Ens hem esquinçat vestidures i hem clamat al cel pel brutal assassinat del periodista Jamal Khashoggi en seu diplomàtica saudita a Istanbul. Tot i que Ankara faci el mateix al cor de París. Tot i que la venda d’armes espanyoles a Turquia, client preferent amb un 14% de les exportacions, continua gaudint d’una criminal salut de ferro a prova d’assassinats d’estat. A canvi dels diners que mouen el món i capgiren en un tres i no res els principis, que queden bescanviats pels interessos. I que imposen la llei del silenci: els criminals bombardejos saudites sobre el Iemen –que no tenen cap cobertura de l’ONU, com menteix el ministre Borrell en seu parlamentària– tapen sempre els continuats, des de fa anys, bombardejos turcs sobre la resistència kurda que es deixa fins al darrer alè en la lluita contra l'Estat Islàmic. El darrer, el passat primer de novembre, diada internacional de suport a Kobane.

El silenci calculat és política pura. L’assassinat de les tres dones kurdes i el seu posterior seguiment es va esvair de seguida. La continuïtat informativa va quedar truncada. A diferència de l’afer Khashoggi, en primera plana mundial durant setmanes i que, com a efecte afegit en el tauler global, ha blanquejat la Inquisició erdoganiana. Sentir el tirà com demana aclarir crims és de traca. Recompte de la seva repressió política, d’ampli espectre i llarga durada: 11.000 detinguts –entre ells, 200 periodistes–, 100 mitjans de comunicació tancats, 2.099 escoles clausurades, 6.000 acadèmics sense feina, 127.359 funcionaris purgats. Paraules d’Erdogan l’agost del 2016: "Ho farem pel país, per la nació: 10.000, 20.000, 50.000, 60.000, 100.000, 200.000... Farem el que sigui. Hem de fer aquesta neteja". Encara va dir més i la sinistra tonada els sonarà: "Estem decidits a esclafar-los el cap, de forma implacable, d’acord amb els principis de l’estat de dret".

Ja fa massa anys que hi ha un desplaçament i un patró de conducta en les vies autoritàries de mercat per forçar-ho tot, violentar voluntats populars i alterar projectes democràtics. El que no guanyen a les urnes –els sona?– ho pretenen guanyar als judicis farsa de tribunals monitoritzats. Del cop d’estat militar hem passat al cop d’estat togat, de la violència militar a la violència del dret. Perfeccionen les barbaritats: ara ja no contra la democràcia, sinó embrutant-se la boca amb el seu nom. Doctrina del xoc desdemocratizadora, no pot ser casualitat o són massa casualitats continuades: Bolsonaro nomenant triministre el jutge que va condemnar Lula, l’'impeachment' a Dilma Rousseff o el processament de Correa. O Carlos Lesmes o Manuel Marchena, icones de negre de l’aznaritat judicial, al capdavant de tancar en seu judicial qualsevol resolució democràtica. En el cas turc, tot va arrencar quan Erdogan no va guanyar la majoria absoluta per la irrupció de l'HDP kurd. La resposta? Iniciar una guerra amb mil morts. Tres mesos després guanyaria les eleccions i explotaria l’autocràcia. Després vindria, esclar, l’acord amb la UE, externalitzant aquella vergonyosa sortida inhumanitària a la crisi de refugiats. Després, l’autocop d’estat. I després, el macro-155 a sang i foc d’avui: presos, exiliats, fugitius, aules buides i cors encongits. I la UE muda, cega i sorda.

I si volen saber què és el que pretenen matar a Kobane o a París –un projecte confederalista i democràtic, humanista i feminista, ecologista i cooperatiu–, avui mateix s’estrena a Barcelona ‘Comandante Arian’ d’Alba Sotorra, sobre les dones –soles i juntes, alçades i armades– que s’hi deixen tot –la pell, el dolor i la vida– en la primera línia de combat entre civilització i barbàrie. Ressonen aleshores totes les preguntes de nou. Com se sostenen les situacions i les societats injustes? I per què? Un dia, el bo d’en Santiago Alba Rico ens ho va aclarir: "Bé per ignorància, bé per por, bé per interessos; o per totes tres alhora". Ignorància ja no en podem adduir. Queda la por i queden els interessos. Tots dos iguals de foscos i perillosos. I ens queda, sobretot i també, la memòria xiulant contra el vent el nom de tres dones kurdes resistents: Sakine, Fidan, Leyla. #bijiYPJ

stats