El prodigi de l'art és que, de sobte, algú altre expressa allò que tu saps i sents profundament i ho expressa d'una manera que no esperaves. És relativament infreqüent que això passi, i quan passa, l'experiència és incomparable. Amb les seves pel·lícules, David Lynch va aconseguir dur a la pantalla allò que molts hem sentit, somiat, intuït, temut o volgut i probablement no hauríem trobat mai la manera de dir-ho. La discussió o el retret sobre si les pel·lícules de David Lynch “s'entenen” o no és ociosa. Bona part de la nostra vida –el que fem, el que diem, el que ens passa pel cap de dir o de fer, el que desitgem, allò que tenim al pensament però que rebutgem, el que ens aporten la imaginació i el somni– té ben poc a veure, o res, amb el pensament racional. Amb els ensenyaments del surrealisme francès ben interioritzats i païts (a part de moltes altres tradicions cinematogràfiques, teatrals, artístiques i literàries) el cinema lynchià es fa càrrec d'aquesta part no racional de les nostres vides, i ens la posa davant dels ulls a plena llum del dia. Algunes de les pel·lícules de David Lynch, com Eraserhead, L'home elefant, Vellut blau, Carretera perduda o Mulholland Drive, o la sèrie televisiva Twin Peaks i el seu submon, desenvolupat en múltiples seqüeles, són cims artístics que romandran sens dubte en la història del cinema, mal que pesi als seus detractors. Els films de David Lynch desprenen una fascinació duradora perquè parlen justament de coses que ens importen. No tan sols de la nostra vida in-, sub- o supraconscient, sinó també de la bellesa. Del riure. Del sexe. Del crim, de la violència, de la por i del mal. De l'espant, del crit. De l'estupidesa, de la ira. Una altra vegada, de la bellesa. I, finalment, de la bondat i l'amor. Un film seu que mereix menció a part és The straight story (en català, Una història de debò): Lynch ofereix aquí un relat que és tot ell un cant a la bondat i a la capacitat que tenim també els humans de fer-nos bé els uns als altres. Tan real és això com el contrari, ve a dir-nos David Lynch. De forma ben clara i entenedora, per cert.
Hi ha molts aspectes del cinema d'aquest autor que no caben aquí i sobre els quals s'haurà d'escriure llargament, com ara el seu pols narratiu (és un gran contador d'històries), tan ben conjugat amb la fondària lírica de les seves imatges.
Sí que podem dir que, ara que tants en parlen debades, tota l'obra de David Lynch és un monument a la llibertat, en un sentit vertader i profund. Tal vegada això explica que la seva mort hagi commogut tanta gent: més que les misèries de la política interna i la internacional, més i tot que un acord d'alto el foc prostituït des del començament. Aquest dilluns, una colla d'individus tant o més grotescos que els dolents de les pel·lícules lynchianes inauguren, des de la Casa Blanca, una nova etapa de foscor. Per molts bilions de dòlars que manegin, mai no tindran ni una mica de la grandesa d'un home que va gosar entrar dins la foscor i tornar-ne amb les mans plenes de coses petites que fan llum.
