"La millor política estrangera de Trump? No començar guerres" J.D. Vance a The Wall Street Journal (2 de març del 2023)
Es compleix una setmana de guerra. El president dels Estats Units, Donald Trump, manté la seva actuació imperial que amenaça amb fer esclatar tota la regió de l'Orient Mitjà sense cap estratègia per a l’endemà. Trump ha portat l’Iran al llindar d’una guerra civil sense que s’albiri la fi del règim dels aiatol·làs, i Netanyahu s'ha apoderat de Gaza i Cisjordània i compleix ara al Líban el seu somni del gran Israel construït sobre les ruïnes dels veïns. Ni una llàgrima és digna de ser vessada pel dictador iranià, l’aiatol·là Khamenei, ni pels seus fanàtics. Però la democràcia nord-americana viu les seves hores més baixes des de la Guerra de l’Iraq i potser des del Vietnam si l’error es multiplica enviant-hi tropes quan l’emperador de Washington entengui que és més difícil acabar una guerra que començar-la.
La civilització només té l’arquitectura del dret internacional per establir unes normes bàsiques de funcionament compartit. Dinamitar el dret internacional és el més greu que ha fet l’administració dels EUA, que actua de manera unilateral i tampoc no se sent interpel·lada per donar explicacions als seus ciutadans. Explicacions erràtiques i amb els arguments vagues de frenar el programa nuclear iranià i debilitar el règim.
Tanmateix, tot i que el programa nuclear era la justificació principal de la guerra, molts dels objectius atacats han estat forces armades, instal·lacions militars i dirigents polítics, més que no infraestructures nuclears clau. Això planteja dubtes sobre si la campanya militar realment pot impedir que l’Iran desenvolupi armes nuclears. De fet, els bombardejos previs del 2025 ja havien danyat el programa nuclear iranià però no l’havien eliminat. Diverses estimacions nord-americanes indiquen que l’Iran encara podria reconstruir la seva capacitat nuclear en un període relativament curt. Amb la mort d’Ali Khamenei, un nou lideratge podria reconsiderar la decisió històrica de limitar el desenvolupament d’armes nuclears, especialment si percep que l’única manera de garantir la supervivència del règim és disposar d’una capacitat nuclear dissuasiva. Abans del conflicte la possibilitat d’un atac militar podia frenar el desenvolupament nuclear iranià; ara que el país ja està sota atac, alguns sectors del règim podrien considerar que construir una bomba nuclear és l’única manera d’evitar noves agressions. Els EUA tenen dues opcions: negociar un acord nuclear amb les autoritats iranianes per eliminar o controlar el material nuclear existent, o continuar la guerra fins a provocar el col·lapse del règim, que no implica garantia directa del control nuclear. Amb la llei internacional i el llenguatge diplomàtic moribunds, Trump ha exigit la "rendició total" de l'Iran i l'amenaça amb "la destrucció total". El més inquietant és que l’exèrcit nord-americà i el seu comandant en cap es pensin –o en el millor dels casos ho facin veure– que aquesta guerra no necessita ni estratègia ni donar explicacions als ciutadans de quins són els objectius a curt i a mitjà termini.
La bona notícia de la setmana l’ha aportat la Xina. Tot i que Pequín és el soci internacional més important de Teheran, la seva resposta fins ara s'ha limitat a declaracions diplomàtiques prudents. La relació entre la Xina i l’Iran s’ha basat sobretot en interessos energètics i econòmics. Una part significativa del petroli que importa Pequín prové de l’Orient Mitjà, incloent-hi una quota important de l’Iran, i gran part d’aquest flux passa per l’estret d’Ormuz. Aquesta dependència fa que Pequín tingui interès en l’estabilitat de la regió, però no necessàriament en la supervivència del règim iranià. En els darrers anys els estrategs xinesos han començat a perdre la confiança en l’Iran com a potència regional. Consideren que el país ha exagerat la seva força militar i que la seva resposta davant de diversos atacs dels seus adversaris ha estat feble.
Aquesta decepció comporta que la Xina sigui cada vegada més pragmàtica respecte al futur polític de l’Iran. Per a Pequín el més important és que el país continuï sent un soci econòmic funcional i que es mantinguin els fluxos energètics. Per això la Xina no considera el canvi de règim com el pitjor escenari i semblaria disposada a treballar amb qualsevol govern que emergeixi després del conflicte.
El factor que realment podria modificar aquesta actitud és la seguretat energètica o una guerra llarga que interrompés el transport de petroli cap a l'Àsia i representés una amenaça directa per a l’economia xinesa. En aquest cas, Pequín podria reconsiderar la seva neutralitat i oferir algun tipus de suport indirecte a Teheran.
Trump ha portat els EUA a una guerra de la qual no podrà sortir indemne i que remou un vesper molt perillós, tot l'Orient Mitjà. La gravetat de les conseqüències dependrà de la durada de la guerra i de com es malmeti la confiança econòmica mundial.
