Del visible i l’invisible
1 . ELS QUE NO TENEN PODER. Diu Joaquín Almunia que una esquerra i una dreta modernes han de poder trobar un punt de trobada. Què s’entén per esquerra moderna? Em temo que és aquella que assumeix l’ statu quo de manera totalment acrítica. Aquests dies hi ha neguit per la formació de govern a Espanya. I sentim tots els tòpics de sempre. Els empresaris demanen estabilitat i seguretat jurídica, que vol dir control social i unes lleis que garanteixin els privilegis adquirits; i les veus polítiques i intel·lectuals apel·len a “la unitat de la nació” i “a la recuperació de la consciència nacional”, en expressió d’Andrés de Blas Guerrero. Aquesta cosa que és tan horrible quan la diu Catalunya és la solució quan ve d’Espanya.
Cap d’aquestes consignes -que són com jaculatòries- aporten respostes. Aquests dies ocupen portades les dades sobre desigualtat al món. Per fi surt de l’armari una realitat que el discurs meritocràtic havia mantingut amagada i que alguns comencen a veure com un problema que pot acabar explotant. Ara està de moda tirar contra Podem i els seus aliats, probablement perquè s’és conscient, encara que no es vulgui reconèixer, que el seu diagnòstic toca el moll de l’os dels problemes. I que estan carregats de raó quan demanen que es facin les coses d’una altra manera. Des que Podem, Barcelona en Comú i altres han anat aconseguint resultats electorals importants i pes institucional, la conflictivitat social ha anat desapareixent. Les teories conspiratives de la dreta en faran tot tipus d’interpretacions i ho posaran com a prova del poder i de la maldat d’aquests grups, capaços de moure el carrer quan els convé. Al dimoni sempre se’l suposa més poderós del que és. Per a mi, el que és interessant és que sectors ciutadans especialment perjudicats per la crisi i l’austeritat encara creguin, malgrat tot, en l’eixarreïda democràcia que tenim i vegin una possibilitat de sentir-se representats en les institucions. No han renunciat a creure que la política pot defensar els que no tenen poder, gràcies al fet que alguns els han mirat a la cara i els han donat reconeixement. Que no els defraudin els de Podem i companyia i que els seus enemics, de dretes o d’esquerres, siguin capaços de llegir aquest senyal i treure’n conclusions.
2 . L ES TERCERES VIES. Duran i Lleida anuncia la seva sortida de la política, corol·lari natural de dues desfetes consecutives, i alguns ho presenten com el fracàs de les terceres vies en el conflicte català. Anem a pams.
Parlem primer de les terceres vies. Sempre han estat una entelèquia. Mai han existit com a projecte genuí. Les terceres vies són la conseqüència del decantament d’un conflicte: apareixen com a expressió edulcorada de la victòria d’una de les dues vies confrontades. La tercera via només emergirà si l’independentisme no se’n surt, però l’unionisme no aconsegueix imposar-se a la brava i necessita fórmules que facin assumible el fracàs de l’altre. O viceversa. I si ara ni té veu ni se l’escolta és perquè el conflicte no està encara decantat de cap cantó.
I ara parlem de Duran. És cert que el procés sobiranista ha escombrat moltes coses. Relleu institucional: tots els partits que van articular el règim pujolista han quedat tocats (CDC, Unió, PSC i l’esquerra expsuquera ja no són el que eren). Relleu generacional: n’hi ha prou veient l’edat mitjana del nou govern. És cert també que Duran ha pagat un càstig clàssic en política: el que trenca, perd. Si una coalició s’esberla, el que se’n va ho paga. I més si en la ruptura el partit es parteix per la meitat. Però, sobretot, la caiguda de Duran (i d’Unió) és un episodi retardat de l’esfondrament del pujolisme. Jubilat Miquel Roca fa molts anys, immolat Pujol per la família, Duran i Lleida era el més característic representant que quedava de la política de mercadeig permanent amb Madrid i control de les pulsions centrífugues de Catalunya. El pujolisme es crema en les seves pròpies flames, i tothom mira cap a un altre cantó perquè hi ha notícies que incomoden: bona part del país no vol mirar-se al mirall. I Duran s’ha anat fent invisible. La seva època havia passat.
