Aquella persona que visqui a Catalunya i digui que odia el català té una solució molt fàcil per deixar de patir: fotre el camp del país. Com que aquí no s’obliga a ningú a venir-hi a viure, avui mateix pot marxar a l’hora que vulgui, que descansarà, ella i nosaltres. No són gaires, però fan molt de soroll, sobretot quan treballen de cara al públic. I, per descomptat, fan més soroll que els milers i milers de persones que aprenen, parlen i es relacionen en català.
No hem hagut de patir unes dictadures i l'"habla en cristiano" perquè ara vingui qui sigui i ens exigeixi que ens hi adrecem en castellà o en anglès o es permeti dir en un local públic que odia la nostra llengua o la nostra música, en nom de no sé quin trastorn conductual convertit en supremacisme ètnic multicultural que, per descomptat, no tenim per què aguantar-li.
A Catalunya l'“en català, no”, no pot existir en l’espai públic. El sociolingüista que tots portem a dins identifica ràpidament que una llengua sense passaport propi no té el mateix respecte que la que sí que el té, perquè en la nostra organització mental són molt més importants les fronteres polítiques que les culturals. Sobretot quan, com és el cas del català, una llengua conviu al carrer amb una altra de la potència i protecció legal del castellà.
Tenen molta responsabilitat els empresaris que permeten que passi això. Però sobretot té la responsabilitat el Govern. A veure si al final resultarà que al costat d’una actitud justa com és denunciar i castigar tota mena de delictes d’odi ens sembla que no cal actuar contra els que es permeten dir en públic que ens odien. Si no aprenen a estimar, que almenys aprenguin a respectar. Perquè si odien el català, m'odien a mi. I aquest tipus de persones, com més lluny, millor.
