Què és la demagògia?

Parlem, si fa no fa, del moment de la mort de Pèricles, el 429 abans de Crist. A Atenes comencen a aflorar els demagogoi. Pertanyen a estrats socials que abans no podien expressar-se lliurement a l'Ekklesia (és a dir, l'Assemblea; no la confonguin amb l'àgora, que era una altra cosa). Demagogós vol dir literalment "conductor, o guia, dels demoi", dels homes lliures que formaven part del demos, que era un cens que agrupava les diferents circumscripcions d'Atenes. El terme s'identifica normalment amb poble, tot i que no vol dir el mateix. Els demagogoi no tenien la responsabilitat de governar, en el sentit de prendre decisions executives, però disposaven de tot el dret a criticar els qui prenien aquestes decisions. El que va acabar atorgant al terme demagògia el seu significat actual tenia a veure amb propostes engrescadores però més o menys impossibles (repartiments arbitraris de béns, etc.) o bé amb mesures que excitaven les baixes passions del personal (com ara executar tots els sublevats de Mitilene, tal com va demanar Cleó el 427). Malgrat la mitificació de la democràcia grega, la demagògia fou una de les seves característiques definitòries, i molt especialment en el període en què la critica Plató, i que inclou la mort de Sòcrates. De fet, el terme demagògia i el terme populisme estan emparentats. Les seves respectives arrels etimològiques designen coses molt semblants: l'adulació massiva i programàtica, la possibilitat real de seduir la gent donant-los la raó per sistema.

Aristòtil ja va destacar que una de les característiques de la democràcia era la rotació entre el fet de manar i el fet de ser manat. Totes les institucions tenien càrrecs temporals: les magistratures, el Consell, etc. Totes menys una: la mateixa Eklessia o assemblea popular. Els seus components no eren càrrecs, evidentment, però amb la normalització de la demagògia com a institució i dels demagogoi com a personatges definits la cosa va anar degenerant. Les responsabilitats més altes de la polis s'anaven turnant rigorosament, però els demagogs sempre eren el mateixos. Curiosament, en les democràcies liberals, que són les actuals, la codificació de l'oposició parlamentària com una entitat política concreta va atenuar una disfunció que, en el cas d'Atenes, resultava inevitable.

I ara tenen dret a preguntar-me: escolti, per què ens explica aquestes coses tan avorrides, home? Ho faig com a conseqüència d'alguns comentaris molt ofensius a les xarxes socials referits al molt raonable article d'Oriol Junqueras de dilluns (no em refereixo, doncs, a les respostes de Junts i la CUP; això és un altre tema). Fa quasi un any, Junqueras fou entrevistat per Vicent Sanchis i, mantenint ben poc a ratlla les seves emocions, va dir coses al meu entendre poc afortunades, i en un to que, a més, no semblava el més adequat. Jo mateix vaig ser molt crític amb aquella intervenció. En l'article de dilluns, en canvi, Junqueras va explicar un projecte i ho va fer posant les cartes damunt la taula en un to nítid, propositiu i matisat. No entraré ara en la qüestió de fons. Vull dir que puc estar d'acord o en desacord amb el projecte i amb l'estratègia que l'acompanya. Insisteixo: això ara no ve al cas. Aquest article no parla d'estratègies partidistes, sinó de la manera com s'expressen. La demagògia és una qüestió comunicativa, no programàtica. És per aquesta raó que hem començat parlant de la Grècia clàssica i fent determinades precisions terminològiques molt concretes.

L'article esmentat, així com les declaracions que va fer el mateix dia el president Aragonès, no suposen cap renúncia al projecte independentista sinó a les adherències populistes que havia anat acumulant, sedimentant i consolidant des del fatídic 27 d'octubre del 2017 en forma de discurs estandarditzat. Els demagogoi del segle XXI sense responsabilitats de govern podran excitar la gent de cor senzill proposant que es proclami la república d'aquí quinze dies (o potser amb deu ja n'hi hauria prou) i, de passada, que no calgui pagar el lloguer. Seguint Cleó, els demagogoi d'allà potser proposaran a Pedro Sánchez decapitar tots els sublevats d'aquí amb signatures ben esmolades. La còmoda irresponsabilitat prosperarà com ho ha fet sempre, i amb el bonus track afegit de l'"Això ja ho deia jo!" quan alguna cosa no rutlli. I què? Només cal abandonar el fangar de la demagògia populista tot apagant el mòbil una temporadeta i donar-se de baixa de totes les xarxes socials. Per fer política com persones adultes cal escoltar els ciutadans a les urnes, no al voluble Twitter.

Ferran Sáez Mateu és filòsof