19/04/2022

Hi pot haver democràcia sense partits?

3 min
Un cartell electoral estripat del president francès, Emmanuel Macron, on algú hi ha escrit "traïdor social", el 18 d'abril a París.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'Hi pot haver democràcia sense partits?'

1. Desconfiança. Diu el politòleg italià Piero Ignazi que “els partits polítics han esdevingut agències parapúbliques sordes a les necessitats dels ciutadans”. ¿Els partits són un factor determinant en la crisi de les democràcies liberals? És cert que són organitzacions molt piramidals, que han generat un personal burocràtic molt característic, autèntics professionals de les querelles de casta, que tendeixen a posar distància amb la ciutadania creient que així donen valor a la seva funció. I és cert també que transfereixen una idea de la política com a espai impenetrable entregat a la lluita entre l’amic i l’enemic (el de casa i el de fora) que genera una imatge permanent de confrontació, que té en la vida parlamentària el seu ritual però que deriva amb massa facilitat cap a ridícules querelles que es fan insuportables quan el malestar creix i la gent ho veu com un espectacle aliè a les seves necessitats.

Malgrat tot això, els partits són l’instrument que articula la democràcia representativa. I segueixen sent necessaris si no es vol córrer el risc d’una dissolució de l’escena pública. Són reformables? ¿És imaginable menys rigidesa, menys burocratització i menys opacitat? A una imatge d’una casta que se sent superior i que és força impenetrable s’hi afegeix el degoteig de casos de corrupció, que fa fàcil la demagògia de la política com a joc d’aprofitats. De manera que tot rau en els lideratges: els moments d’autoritat d’una figura que per sobre del partit aconsegueix crear un marc de confiança. Però l’acceleració de l’actual model de comunicació no hi ha ajuda: l’exposició és gran i els riscos també.

2. Destins. França té habilitat per crear etiquetes i sembla com si ara haguéssim de descobrir la crisi de les democràcies liberals que fa temps que s’arrossega. I que fonamentalment és l’efecte del pas del capitalisme industrial (que havia trobat un singular equilibri entre model econòmic, estat nació i institucions democràtiques) al capitalisme global, financer i algorítmic, on aquell encaix sembla cada cop més difícil, perquè les relacions de poder han canviat, i els que manen són d’un altre món. Està de moda dir que el que s’imposa ara –i d’aquí els èxits de les extremes dretes– és el replegament sobre l’espai nacional. Però, ¿és possible quan els grans poders són globals? ¿O és la manera d’imposar a la ciutadania les exigències dels que salten fronteres?

En tot cas, la situació francesa fa més pregona la reflexió sobre els partits polítics. Emmanuel Macron i Jean-Luc Mélenchon tenen en comú haver anticipat la crisi dels partits de la dreta convencional i de l’esquerra per la via de projectes personals amb organitzacions improvisades amb limitada implantació territorial. Marine Le Pen és tot el contrari: un lideratge suportat sobre la vella figura del partit-moviment, ancorat en el territori i present en totes les batalles polítiques. Els tres tenen en comú l’aposta incondicional pel líder i, per tant, la voluntat de construir figures capaces de transmetre autoritat i confiança. ¿Però què seria LaREM (La Républica en Marxa) sense Macron o LFI (La França Insubmisa) sense Mélenchon?

Curiosament, LR (Els Republicans) i el Partit Socialista conserven encara un poder local considerable malgrat el seu esfondrament en les presidencials. ¿És inseparable el destí de la democràcia i el dels partits polítics? ¿Necessitem els partits per actualitzar les democràcies liberals abans que se’ns imposi, per la força dels canvis econòmics i socials, la mutació cap a l’il·liberalisme?

Si guanyés Marine Le Pen, França es convertiria en pilot d’un canvi que posaria a prova les seves institucions, i de rebot les de tots. No oblidem que l’evolució de la democràcia americana després del subversiu període Trump encara no està clara. Si, com sembla més probable, Emmanuel Macron salva els mobles, sortirà tanmateix molt tocat d’aquesta aventura. El to elitista de la seva expressió, l’obsessió per ajuntar permanentment França i Europa en el seu discurs, ha fet que molts el vegin allunyat de la realitat quotidiana dels francesos. En cinc anys no ha estat capaç d’evitar el creixement de l’extrema dreta. ¿Ho serà a l’hora d’emprendre la renovació ja ineludible de la V República?

Josep Ramoneda és filòsof
stats